Notícies

23.07.21

L’alumna de màster de la Facultat d’Educació Social Pere Tarrés – Ramon Llull Laura Comaposada Llorens ha guanyat el premi Ignacio Ellacuría d’Estudis d’Interès Social, que atorga el Campus Excel·lència Internacional Aristos Campus Mundus (ACM). Aquest reconeixement l’ha obtingut amb el seu Treball de Final de Màster (TFM) “Els conflictes ètics en la pràctica professional dels recursos residencials per a adolescents migrants sols/es”, una investigació acadèmica que ha desenvolupat en el marc del Màster universitari de Models i Estratègies d’Acció Social i Educativa en la Infància i l’Adolescència.

Aquesta, però, no és la primera vegada que un estudi de Comaposada mereix un reconeixement, ja que el seu Treball de Final de Grau (TFG), “Donem-li ús a la mediació familiar!”, va quedar finalista en els Premis ADR de Justícia 2018. 

Ara, Comaposada espera que el premi assolit enguany obri la porta perquè el seu TFM pugui ser un punt de reflexió per establir uns protocols ètics a l’hora d’atendre els menors no acompanyats.

Què significa per a tu guanyar aquest premi?

Per una banda, el reconeixement a la feina feta. Al final sempre és un motiu de satisfacció. Per l’altra, potser és una mica més ambiciós, el fet de guanyar el premi genera que el treball es pugui publicar. Des del meu punt de vista, des dels últims mesos, arran de la Covid, el nombre d’adolescents que estan arribant ha disminuït considerablement i jo crec que és un bon moment per fer una parada i una reflexió per generar les estructures que falten, les quals menciono en el TFM.

Què et va portar a fer aquest treball?

Els últims anys he treballat com integradora i educadora social en diversos llocs de protecció de la infància i adolescència i en els últims temps amb joves immigrants sols.

Per què fugen dels seus països?

Hi ha un estudi de l’antropòloga social i cultural Violeta Quiroga que ressalta que els motius són diversos, però, principalment, alguns marxen per causes polítiques o d’altres perquè busquen majors oportunitats de futur de les que poden tenir en el seu país d’origen.

Quina és la situació que es troben aquests joves i infants en els centres de menors?

Hi ha un desajust entre les seves expectatives i el motiu pel qual van iniciar aquest procés migratori amb el qual realment el sistema de protecció els pot oferir, sobretot, perquè són joves amb unes necessitats d’alta complexitat per als quals el nostre sistema de protecció no estava pensant ni preparat. A més, és un model molt mecanicista i burocràtic que xoca amb les necessitats d’aquests adolescents i joves.

Quina metodologia has seguit en el teu treball?

Ha estat una metodologia mixta, quantitativa i qualitativa, en la qual vaig fer enquestes amb preguntes obertes i tancades a 50 professionals, de cinc entitats diferents. Per l’anàlisi de dades vaig utilitzar un estudi previ de Jesús Vilar i la Gisela Riberas, així com categories diferencials extretes de les pròpies enquestes.

El treball parla dels conflictes ètics que hi ha a l’hora d’atendre aquests joves, quins són?

He fet una diferenciació, un sistema de categories i subcategories, que he designat en tres grans blocs. Per fer-lo, m’he basat en l’estudi teòric que van fer en Jesús Vilar i la Gisela Riberas i elements diferencials que sortien del propi anàlisi de l’estudi.

Doncs anem punt per punt, de què parla el primer bloc?

El primer és la generació de conflicte del valor amb relació a l’encàrrec i la missió per part de la pròpia entitat o de l’administració pública. En aquest cas, hi havia com a subcategories: l’oposició de valors amb un superior; l’absència de transformació amb relació a l’encàrrec que s’estava realitzant; recursos inadequats i efectes no desitjats, és a dir, per molt que el professional realitzi molts esforços, com que els recursos que disposa no són suficients, no pot generar un impacte amb els adolescents; la implicació i el sobre esforç del personal per poder donar resposta a aquestes necessitats.

I el segon?

Són les fonts vinculades amb els adolescents en l’acompanyament. Aquí seria la dificultat de trobar la distància o el nivell d’implicació de l’acompanyament; sentiments que no es poden controlar de rebuig o d’identificació amb aquests adolescents; tema confidencialitat, dit d’una altra manera, la gestió de la informació que pot portar a l’encobriment o explicar més coses de les que explicar; l’exercici de l’autoritat, fins a quin punt es marquen els límits, les normes o els reglaments del règim intern; el respecte als drets bàsics; les agressions que es fa cap els professionals tant físics com verbals; i, per últim, que és el que més sortia en els resultats de l’estudi, és el de les expectatives dels adolescents, el no poder donar-los resposta.

A què fa referència el tercer bloc?

Aquest parla sobre el treball entre professionals, que el que més destacava era el desacord valoratiu i tècnic amb les decisions que s’havien de prendre. Els professionals també han destacat altres punts com la dificultat de treballar amb l’equip; les irresponsabilitats per part d’algun membre de l’equip i què fer en aquestes situacions, denunciar o no; així com la part de la gestió de la informació dels adolescents, la confidencialitat.

Un dels punts del treball és com s’han de gestionar els possibles conflictes que sorgeixin entre els cuidadors i els joves. Com es gestionen ara i com s’hauria de fer?

Un dels punts claus d’això són els espais de gestió. Ara per ara, la forma de gestió més habitual d’aquests conflictes morals, sobretot, es tracten en reunions d’equips. Sorprenentment, en el segon punt, el que més es donava és la gestió personal privada. En aquest sentit, es comparteixen aquests conflictes morals, que es donen dins de la feina, amb persones de l’esfera privada com família i amics. Una de les conclusions del treball és que faltaven estructures sòlides que permetessin generar un mètode de deliberació a tots aquests conflictes per tal que els professionals se sentin més acompanyats en la presa de decisions.

De fet, un dels punts és que s’haurien d’establir uns protocols. Quins creus que haurien de ser?

És tot això d’establir aquest mètode i la possibilitat de tenir comitès d’ètica dins de les institucions o major formació per part de professionals per tenir experts als quals es pugui consultar quan sorgeixen aquest tipus de conflicte.  

Com han de ser i quina funció han de tenir aquests comitès d’ètica.

Doncs bé, aquests han de poder donar resposta, sobretot, d’acord amb els codis deontològics i en els documents professionalitzadors de cada una de les diferents professions. A més, ho poden fer des d’una visió més neutral perquè des de fora d’aquesta conflictivitat han de poder donar eines i establir criteris perquè els professionals puguin resoldre aquests conflictes morals que es donen en el dia a dia.

Actualment, no existeix un codi deontològic?

Hi ha un codi deontològic genèric de la professió tant pels educadors socials com treballadors socials, però tot això s’ha de desenvolupar i s’ha d’anar veient cas per cas. Sí que en els col·legis professionals existeixen comitès d’ètica, però no se’n fa ús. A més, les pròpies institucions haurien de tenir aquests mapes de conflictes que puguin generar-se per crear estructures que s’anticipin i no buscar solucions quan el conflicte ja hi és.

On hauria d’estar aquest comitè ètic: dins o fora de les institucions o entitats?

La idea és que les mateixes institucions o entitats del tercer sector tinguessin aquests mecanismes, però si no, seria important que tinguessin aquest mapa de conflictes i un comitè extern al qual se li pugui fer la consulta de forma àgil. Aquests s’haurien de facilitar des de la pròpia institució.

Un cop analitzats aquests reptes distribuïts en aquests tres grans blocs, n’hi ha algun més o quin seria el prioritari.

Les administracions públiques sí que és important que es puguin coordinar entre els diferents departaments, per exemple, migracions, ensenyament, serveis socials... Ens trobem polítiques públiques que s’aproven el dia a dia i que es contradiuen entre els diferents departaments. Això genera conflicte perquè els professionals no saben a on respondre.

Com rep el professional aquestes ordres contradictòries. Què fa en aquests casos?

Això és el que ens genera en el nostre dia a dia aquesta conflictivitat. El març va sortir una sentència del Tribunal Suprem on ens demanava que per poder renovar el permís de residència d’aquests joves que han fet la majoria d’edat necessitaven mitjans de vida propis. Fins ara, amb les ajudes de l’administració i del tercer sector se’ls renovava l’autorització de residència. Si aquesta autorització no es renova hi ha moltes formacions de les quals no poden obtenir el títol o ajudes a les quals no poden accedir. Per un costat, se’ns demana que els acompanyem o mobilitzem recursos, però la mateixa administració ens posa traves. Aquí és quan neix la pròpia conflictivitat del professional.  

Ara, un cop amb el màster finalitzat, que t’agradaria fer o quins són els teus següents passos?

Ja vaig començar amb treball social, després educació social i ara he fet el màster. Porto uns quants anys de formació amb l’àmbit social i la idea sí que és, per primer cop, parar una mica els estudis. Tot i que és una professió que requereix una formació continuada: seminaris, cursos petits encaminats algun tema concret que m’interessi aprofundir, però no tant formacions reglades de llarga duració.

Quin recorregut esperes que tingui aquest TFM? T’agradaria que fos aplicable.

M’encantaria que algú se’l pugui llegir i pugui contribuir a la reflexió de la necessitat de crear aquestes estructures per aprofitar aquest moment que hi ha menys arribades per crear protocols i, d’aquesta manera, poder-nos anticipar al futur perquè no ens torni a passar com en el 2017 o el 2018.