COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Després d’una llarga trajectòria laboral en l’orientació laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, he pogut constatar la rellevància i absoluta necessitat d’entendre i conèixer quina és la nostra mirada com a professionals envers el fet d’acompanyar a persones amb diversitat funcional.  Així, serà fonamental plantejar-nos certes preguntes que ens permetran entendre quin professional som, quin professional volem ser i com entenem nosaltres el fet d’acompanyar. Tot això sense menystenir que les nostres trajectòries personals i professionals, els nostres anhels i les petites frustracions que ens acompanyen estaran ben presents en les nostres actuacions del dia a dia.

Sovint el lloc de treball que ocupem ens marca uns objectius que hem d’assolir i l’agenda diària moltes vegades ens sobrepassa, no tenim gaire temps per pensar sobre la nostra intervenció i en com ens posicionem respecte la persona que estem orientant i acompanyant. Per això em pregunto, som capaços de respectar el seu procés  d’aprenentatge i la seva pròpia evolució? O estem tant ofuscats pel que volem aconseguir o el que crèiem que a la persona li convé que estem accelerant el seu ritme?

Poder formular-nos preguntes com les que proposo implica ser capaç d’arribar a veure quines parts de la nostra persona es posen en joc quan estem al davant de la persona implicada i també entendre què ens està mobilitzant. Per això, em pregunto: quan parlem d’un cas molt difícil, ens hem parat a pensar si el cas és realment complicat o simplement no compleix amb les expectatives que nosaltres teníem envers la persona? Quan ens  angoixem sovint perquè creiem que estem encallats i no avancem, és així realment? O és que ens costa assumir que no tot  està a les nostres mans?

Com a professionals ens cal formar-nos i demanar i escoltar una mirada externa que ens ajudi a contrastar el nostre punt de vista. A fer-nos adonar que la nostra intervenció ha d’estar modelada per la persona que tenim al davant. I que aquesta persona és totalment diferent a nosaltres i que la seva història, el seu codi de valors, el processament de la informació poden ser totalment diferents als nostres. També ens cal prou maduresa per canviar el plantejament i el focus en certes reunions. De tal manera que quan en elles es comenta un cas en concret, no s’obviïn les possibles dificultats que l’orientador/a pugui arribar a tenir per ell mateix o fins i tot amb la seva relació amb la persona en concret.  Sembla que tenim molt clar quan treballem amb les persones que hem de fomentar el seu autoconeixement . En canvi, obviem que com a professionals també ens cal fer un profund treball per entendre quin és   el nostre rol com a acompanyants de les persones i no oblidar que no ens podem deslligar de qui som, de la nostra història i de les coses que ens mobilitzen .

És per això que penso que és fonamental cursar programes que ens acompanyin en la reflexió i ens nodreixin d’eines per dur-la a terme. A banda, seria indispensable que en els equips de treball hi hagués un espai de supervisió no només del cas sinó també del professional que l’està portant . Tenir algú extern que  pugui fer de mirall  per poder reorientar la teva línia de treball i poder fer una intervenció més conscient . Això  ajudaria a desengoixar a les persones que acompanyem o orientem, persones amb diversitat funcional. Sovint ens angoixem si  vèiem que una persona no avança amb els objectius que ens havíem proposat, tenint la falsa il·lusió d’omnipotència de que tot ho podem.  Amb això no vull dir que  la nostra intervenció no tingui un impacte en la persona, que evidentment el té, precisament per això hem de ser cautelosos i molt conscients en cada pas que fem. Està clar que aquesta proposta requereix temps i temps és el que moltes vegades no tenim. Però sincerament crec que si és portés a terme més sovint acabaria repercutint en una millor qualitat del servei que donem a les persones i es traduiria en una major eficiència  que sens dubte ens estalviaria molt de temps. Cal fer una aposta ferma en formar-nos i rebre ajuda quan la necessitem. Finalment, vull tancar aquestes línies donant les gràcies a totes les persones que he tingut la sort de poder acompanyar en el seu procés laboral i també de vida, per tot el que m’han ajudat  a créixer com a orientadora però sobretot com a persona.