COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Deia Oscar Wilde que les pitjors obres se solen fer amb les millors intencions.

Ens sembla evident que una part del malestar i el patiment dels éssers humans neix d'accions reprovables, egoistes o que busquen el benefici propi. No obstant això, encara que no resulti tan evident, hi ha una altra part d'aquest malestar que és fruit d'accions fetes amb la millor de les intencions. Vull posar el focus en aquestes.

Comencem amb una distinció molt bàsica, potser òbvia, però no per això menys rellevant: la diferència entre dificultats i problemes. Costa aixecar-se d'hora. Això és una dificultat. Perdre diversos treballs a causa de la incapacitat per aixecar-se d'hora és un problema. Resulta complicat prendre decisions. Heus aquí una altra dificultat. Acumular constantment tasques pendents per por a equivocar-se pot acabar sent un problema. És dur acceptar la mort d'un ésser estimat o una ruptura sentimental. Aquestes són dificultats que, en un moment o altre de la vida, cal afrontar. De vegades, la profunda tristesa del procés de dol pot portar al bloqueig, la inacció i l'abandonament i es converteix en un seriós problema.

Si algú aspira a relacionar-se, educar, treballar... (afegiu qualsevol dels verbs en què es concreten les coses importants de la vida) sense dificultats és que no acaba d'entendre de què va això de viure. Les dificultats són part inherent de la vida. Créixer significa aprendre a afrontar-les de manera adequada i, en determinades ocasions, "simplement" acceptar-les (per exemple, quan es tracta d'un succés passat que ja no podem canviar).

A vegades, però, més per malaptesa que per mala voluntat (en la majoria de les ocasions) contribuïm a convertir les dificultats (les nostres o dels altres als quals pretenem ajudar) en problemes. Com? De tres maneres:

No actuant quan toca actuar. Quan, per exemple, evitem reiteradament afrontar agressions o insults en un context educatiu al·legant que són coses de nens o que han d'aprendre a defensar-se per si mateixos, podem estar posant les bases d'un clima de relacions en el qual es vulnerin drets i es generin profunds problemes de patiment d'algunes persones.
Actuant quan no toca actuar. Quan, per exemple, un pare preocupat pels suspesos del seu fill, fa els deures per ell, pot estar posant les bases d'un problema d'aprenentatge futur de més envergadura que el que va originar aquests suspensos inicials.
Actuant en nivells inadequats. Quan intentem resoldre parlant una dificultat que convé afrontar actuant, quan pretenem analitzar racionalment el que és una dificultat emocional o quan donem respostes assistencials a conflictes estructurals... També en aquestes ocasions podem estar contribuint a convertir les dificultats en problemes.
Per això és tan important, per als que ens dediquem a l'Educació social o el Treball social, no tenir les intencions com a termòmetre que determini la bondat de la nostra actuació. Actuar bé té a veure amb els resultats dels nostres actes.

Per posar el focus en aquests resultats, distingim entre diferents tipus de "solucions". Existeixen les solucions de veritat, que són les que ajuden a superar les dificultats o resoldre els problemes. Però també hi ha el que anomenem "solucions intentades", que són aquelles que no solucionen res i, tot i tenir evidències d'això, seguim aplicant perquè ens semblen "lògiques" o perquè creiem que no poden ser dolentes si neixen de la bona voluntat. Són solucions que es queden en l'intent però, sobretot, que contribueixen a convertir les dificultats en problemes i a mantenir aquests en el temps.

Com el pare dels deures, alguns professionals de l'Educació social o el Treball social poden també acabar construint "ajudes que no ajuden" perquè incapaciten o generen manca d'autonomia. I també, com en el cas dels educadors davant les agressions, podem evitar afrontar situacions difícils i aquesta evitació és font de problemes majors.

Quan la nostra funció és contribuir a la millora del benestar i la qualitat de vida de les persones, les bones intencions no serveixen si, amb elles, som còmplices dels problemes. El món necessita gent amb ganes d'ajudar, però, sobretot, necessita professionals amb criteri per distingir el que ajuda i el que complica la vida a les persones, crítics amb la seva pròpia actuació i capaços de rectificar si els resultats no són els esperats.

De vegades, la millor actuació comença quan som capaços de deixar de fer el que estàvem fent. Així de simple i complicat alhora. Com la vida mateixa.