COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

A Catalunya hi ha moltes famílies i persones que es fan càrrec de persones en situació de dependència, ja sigui per raó d’una malaltia o bé d’una discapacitat. La majoria de les persones cuidadores són dones. Assumir aquesta responsabilitat té repercussions en les persones cuidadores en diversos àmbits però en aquest text parlaré de l’impacte per aquestes dones en les seves relacions socials. Aquest impacte es concreta en relació amb la resta de la família i la participació en altres àmbits de la seva vida: la vida lúdica, comunitària i laboral.

La responsabilitat de la cura demana que les cuidadores dediquin moltes hores a la cura  i durant molts anys. En un estudi elaborat per Fundació Pere Tarrés amb finançament a càrrec del 0,7% IRPF destinat a “Altres fins d’interès social” del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat s’ha desenvolupat l’Escala de Qualitat de Vida de les Persones Cuidadores No Professionals (FPT-ECVPCNP) i en el que es constata que més del 70% de les persones cuidadores preguntades dediquen més de 8 hores diàries a tenir cura del seu familiar. En el mateix estudi es manifesta que el 38% de les persones cuidadores porten més de 10 anys tenint cura del seu familiar. Es constata, per tant, que la dedicació a la cura és molt intensiva, i per tant, queda poc espai per a mantenir o establir relacions personals més enllà de la relació directa establerta amb la persones dependent i les persones amb les que conviu.

Aquesta focalització del temps té una repercussió en la vida i en el desenvolupament personal de la persona cuidadora en la mesura que la majoria no poden participar en les activitats que desitgen amb persones de fora de la llar, malgrat la majoria manifesta que manté contactes satisfactoris amb persones a fora de la llar.

En el mateix estudi es constata que les persones cuiden el seu familiar soles (33% de els ocasions). També cal destacar que en la majorita dels casos hi ha hagut un canvi en les persones que conviuen en el domicili, ja sigui perquè la persona dependent va a viure al domicili de la cuidadora o bé perquè aquesta va a viure a la casa de la persona en situació de dependència. En aquest segon cas pot haver una dificultat afegida en el manteniment de les amistats en la mesura que pot haver un augment de les distàncies.

Aquesta situació, si afegim que el suport formal i informal és limitat porta que moltes d’elles es poden sentir soles a la vegada que renuncien a la seva vida social amb altres familiars o bé amb amics, veïns,...

Cal constatar però que, essent conscients de la importància de la presencialitat a l’hora d’establir relacions socials actualment també disposem d’eines i canals per a establir comunicació i relació a través de les noves tecnologies. S’obra la possibilitat, per tant, de que aquestes també es donin de forma virtual a través de diversos canals (telefonia, plataformes web,...).

En aquest marc, es considera que caldria anar avançant en tres línies diferents de treball:

• En primer lloc caldria afavorir que les persones cuidadores disposin de temps per a poder mantenir les seves relacions socials i puguin participar en aquelles activitats que desitgen amb persones de fora de la llar i els enriqueixen. Per a que sigui possible caldria tendir a crear estructures més amplies de cura, em refereixo a promoure que la responsabilitat de la cura sigui compartida entre diversos familiars.
• En segon lloc caldria promoure entorns virtuals encaminats a la comunicació i relació entre persones cuidadores no professionals, espais que contemplin tant processos de suport formal com informal.
• En tercer lloc cal que la persona, i els professionals que els acompanyen, tinguin informació sobre la qualitat de vida de la persona cuidadora i de l’impacte a àmbit relacional d’aquest quan les persones en situació de dependència o bé els seus familiars participen en els programes i serveis que els hi ofereixen l’administració pública o les entitats del tercer sector.