COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

El col·lectiu de professionals d'atenció sociosanitària té per objectiu ajudar a que les persones que viuen en situacions de dependència visquin en el major confort físic i emocional, garantint la seva dignitat, facilitant la seva llibertat i des del respecte.

És per aquest motiu que la formació per a aquest futurs/es professionals és cabdal. Els/les professionals d’atenció a la dependència que treballen com a auxiliars gerontòlegs o treballadors familiars fan tasques d'atenció directa i això significa acompanyar i intervenir amb la persona des d’aspectes més superficials a més íntims, com també fent intervencions més puntuals o més continuades en el temps.  Aquesta intervenció comporta que el/la professional s’hagi d'afrontar a multitud de dubtes, dilemes i reflexions ètiques.

Estem parlant, doncs, d'un àmbit de treball exigent, de gran responsabilitat i amb un gran desgast físic i emocional per a la majoria de professionals. Recordar la definició de dependència ajuda a copsar la importància de la seva tasca:

“estat de caràcter permanent en que es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, lligades a manca o pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’altra o altres persones per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, de suports per a la seva autonomia personal.” (Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Article 2.2.).

Davant la gran responsabilitat d’aquestes professions, cal seguir proporcionant a aquests professionals una àmplia oferta formativa per a poder desenvolupar la seva feina de manera òptima i lliure de patiment, tenint en compte que aquesta proposta ha de respondre a la diversitat de funcions de les quals són responsables, a la intensitat amb la què es viu la relació amb les persones a qui atenen i a la responsabilitat de la seva tasca; com també poder aprendre i utilitzar eines i recursos per capacitar-los a fi de millorar les seves competències professionals i contribuir a una millora del reconeixement social.

Actualment, la formació de caràcter bàsic independentment de la seva tipologia facilita l’adquisició d’unes competències essencials però, al nostre entendre, és necessària una formació més continuada en el temps que treballi d’una manera més intensiva, més experiencial i actitudinal  amb la finalitat d’intervenir d’una manera humanista, holística, integral i global a la persona i el seu entorn proper.

Des de la Fundació Pere Tarrés, en els certificats de professionalitat,  durant tot el curs es treballen de manera intensa les habilitats socials i comunicatives,  en què l'empatia és la merescuda protagonista. Tot i això, cal ser conscients que amb la curta durada dels Certificats de professionalitat més la suma a la diversitat de perfils i recorreguts previs de l'alumnat (dols migratoris, manca de formació, pocs recursos econòmics, càrregues familiars i laborals, precarietat econòmica, etc.), la formació és un primer pas, però és necessària la implicació de les institucions a les que els/les estudiants acabaran treballant per complementar la formació integral pel desenvolupament competencial en totes i cada una de les tasques que han de realitzar.

La formació continuada dels/de les professionals d’atenció sociosanitària serà important per facilitar la personalització de les persones a la quals s’atén: persones amb alts nivells de dependència funcional, alt deteriorament cognitiu, desorientació, multipatologies, gran patiment emocional, entre d’altres. Per tant,  caldrà estar preparats/ades i haver fet un treball personal important per encarar una jornada de treball intensa on es trobaran amb persones  que ploren, criden, riuen, gemeguen, actuen, ... sense que els sigui senzill entendre el perquè.

Així doncs, la formació continuada i permanent és imprescindible, en els temps que corren, pels/per a les professionals d’atenció sociosanitària. Aprendre noves tècniques, maneres diferents d’intervenir i d’actuar, ampliar les perspectives i els recursos per comprendre a persones desorientades o ampliar les  habilitats que permeten comunicar-se millor i fixar-se en les raons que rauen darrere els comportaments de les persones afectades per algun trastorn neurocognitiu major són essencials.

D’aquesta manera, aprendre continguts, tècniques i mètodes com la validació, la Reminiscència, el Snoezelen, l’estimulació basal, teràpies assistides amb animals, artteràpia, musicoteràpia, atenció a l’acompanyament al dol i a la dimensió afectiva-sexual o l'estimulació sensorial són exemples de possibles propostes formatives per donar resposta a les necessitats urgents dels professionals d'atenció sociosanitària d’intervenció directa.

És necessari que els/les professionals que passen més hores al costat de persones que viuen en situacions de dependència i desorientació tinguin una variada i innovadora oferta formativa, però també reavaluació i revisió sincera com a persona i professional per identificar quines són les seves necessitats formatives i quins són els reptes professionals a assolir.

Arran d’aquest pandèmia la situació s’ha aguditzat i ara, més que mai, és necessària una formació com a professional i com a integrant d’un equip professional per atendre en les millors condicions les persones dependents que atenem des d’aquests serveis.