COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Les persones cuidadores no professionals representen un element central en la millora de l'atenció que rep la persona en situació de dependència. En un moment on la societat demana posar les cures al centre, les administracions públiques, els actors privats i el tercer sector es troben davant la difícil tasca d’identificar les necessitats d’un col·lectiu tan heterogeni com el de les persones cuidadores no professionals[1].

En el marc de la feina que es fa des del departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés en la identificació de necessitats socials i l’acompanyament d’entitats, administracions públiques i altres agents en el seu procés de millora i sostenibilitat institucional, s’ha treballat al llarg dels darrers anys, en pro de la visibilitat del col·lectiu de persones cuidadores no professionals. Tot i que avui en dia el retrat robot d’una persona cuidadora no professional seria el d'un familiar pròxim (la immensa majoria dones), major de 50 anys, amb baix nivell educatiu, parlar de persones cuidadores no professionals vol dir parlar d’un univers molt ampli, divers i que presenta múltiples vulnerabilitats. Una de les vulnerabilitats que afecta a tots els perfils, és la falta d’institucionalització, és a dir la manca de reconeixement com a institució, la qual cosa suposa un fre per a ser escoltats i veure satisfetes les seves demandes.

A través de diversos estudis finançats pel Ministerio de Sanidad, Consumo y  Bienestar Social, el Departament de Consultoria i Estudis i el Centre de Formació de la Fundació Pere Tarrés treballen conjuntament en la generació de coneixement sobre la qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals. Partim de la hipòtesi que parlar de qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals és parlar de satisfer les necessitats individuals que sorgeixen a cada moment del procés de prestació de cures. Aquestes necessitats són úniques de cada persona cuidadora, ja que varien en funció de múltiples factors como ara el context i la situació particular de cadascuna d'elles, la situació de la persona dependent a la qual proporcionen cures, les característiques d'aquestes cures (tipus i temps) i els elements mediadors. A més, la tasca de cuidar no es pot definir en el temps, ja que a vegades només es tracta d'uns pocs mesos, però en unes altres, pot tractar-se d’anys, la qual cosa afectarà lògicament a tot l'entorn del cuidador.

Per a la realització dels estudis portats a terme per la Fundació Pere Tarrés, s'ha partit del convenciment que donar suport a la persona cuidadora incideix en la millora de l'atenció que rep la persona en situació de dependència. D'aquesta manera, les dades mostren que l'avaluació de la qualitat de vida de la persona cuidadora no professional ha de ser tinguda en compte com a part de l'avaluació sobre les condicions de vida de la persona cuidada, que actualment es realitza a través d'altres instruments.

Un dels objectius que es persegueix en el treball que es porta a terme des del departament, és la voluntat de posar èmfasi en allò que es coneix com “cuidar al cuidador”. Per aconseguir-ho és necessari contar amb la participació, implicació i la opinió d’aquest “col·lectiu”. Les dificultats i els reptes que esmentàvem a l’inici rauen en la falta de espais formats per persones cuidadores no professionals, l’absència de col·lectius organitzats, que agrupin i recullin reivindicacions, que vehiculin interessos i que esdevinguin interlocutors amb les institucions.

Aquesta falta de institucionalització, és la raó per la qual es tracta d’un col·lectiu amb escassa visibilitat, i difícilment accessible. És paradoxal que no es tracti en cap cas d’una qüestió numèrica. D’alguna manera tots som (o acabarem sent) cuidadors no professionals. La importància de poder accedir, conèixer, i tenir mes informacions d’aquestes persones és una de les grans conclusions dels diversos informes que es publiquen a l’àmbit de les cures. Gràcies a l’escala de qualitat de vida elaborada per la Fundació Pere Tarrés, s’ha contribuït a mostrar la correlació positiva existent entre la qualitat de vida de la persona cuidada amb la del cuidador familiar o de l’entorn de la persona en situació de dependència.

És per això que, a través de les institucions públiques, privades i del tercer sector s’han de crear mes espais i s’ha de donar una major visibilitat als cuidadors no professionals per tal de facilitar que la seva veu sigui escoltada, les seves necessitats siguin ateses i les seves prioritats siguin tingudes en compte. Com diu Durán Heras: “la dependencia es por definición una situación referencial en la que una persona precisa de otras y hay, por tanto, dos sujetos implicados en la relación, aquel que necesita y aquel que es necesitado”[2]. Convé no oblidar que cuidar-se a si mateix és tan important com cuidar.

[1] Tal i com recull l’article 2.5 de la Llei de Dependència, per persones cuidadores no professionals entenem aquelles persones familiars o de l’entorn de la situació de dependència que en tenen cura al propi domicili i que no estan vinculades a una persona o servei d’atenció professionalitzat.

[2] Durán Heras, Maria-Ángeles (2006) “La cuenta satélite del trabajo no remunerado en la Comunidad de Madrid”. Comunidad de Madrid, 134 p.