COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Si ens diuen que la gent gran pateix maltractaments el primer que ens preguntem és si això és cert. Doncs sí, ho és i, el que és pitjor, no visibilitzem la majoria d’ells.

És fàcil reconèixer un maltractament físic, econòmic, sexual i psicològic però no ho és tant visualitzar una negligència o una vulneració de drets.

Però cal començar per definir el maltractament. De definicions n’hi ha força però, personalment, m’agrada la definició que aporta la Declaració de Toronto (2002), document que aborda la prevenció global del maltractament de les persones grans, és: «Acció única o repetida, o la manca de resposta adequada, que es produeix en qualsevol relació en què hi hagi una expectativa de confiança i que provoca danys o angoixa a una persona gran». I per què aquesta en concret? Doncs, per dos motius: el primer per què inclou una manca de resposta a una necessitat com un maltractament i, el segon, per què denuncia que la relació establerta amb la persona que infringeix el maltractament acostuma a basar-e en una relació de confiança.

Davant aquesta situació existeixen algunes eines per poder detectar-los. Per exemple, el Protocol Marc de la Generalitat de Catalunya o la Guia Local de la Diputació de Barcelona. En aquests documents es detallen els factors de risc, tant per part de la persona gran com de la persona que exerceix els maltractaments, i també s’explica com realitzar la prevenció i la detecció d’aquests. Per últim, recullen com avaluar-los i els recursos existents per combatre’ls.

Tot i el suport d’aquests documents, la denuncia de professionals i experts en el tema, la divulgació a través dels mitjans de comunicació, etc. alguna cosa s’escapa quan està constatat que el maltractament adreçat a les persones grans es continua donant i, el que és pitjor, només som capaços de veure la punta de l’iceberg.

Hi ha una primera raó per què això sigui així. És difícil denunciar un maltractament infringint per una persona propera, sobre tot, si la persona maltractada es troba en una situació de vulnerabilitat i, les persones grans es troben en aquesta situació. Com s’afronta un maltractament que ve d’un cuidador amb el que convius vàries hores al dia o, el que és pitjor, d’un familiar proper com un fill o filla? Les pors i la vergonya passen per davant de la dignitat de la denuncia.

Tenim una segona raó. Moltes vegades ni víctimes ni victimaris són capaços de visibilitzar el maltractament. Aquí tornem a l’inici de la reflexió. Les ferides, els insults, els moviments bancaris sospitosos, l’abandó en institucions... són més o menys evidents. En canvi, el que es relaciona amb la vulneració de drets i la negligència dificulta l’evidencia. Tothom és conscient del seus drets? Ho són les persones grans que han viscut èpoques en que, aquests, han estat molt minvats? El cuidador és conscient que no respondre a una necessitats suposa maltractar? És capaç de reflexionar sobre les seves actuacions quan és responsable de tenir cura d’una altra persona?

Només el no tenir en compte l’opinió de la persona atesa o privar-lo de la seva intimitat suposa un maltractament. I, sovint, això no és fàcil reconèixer-ho.