COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Alguna vegada he sentit afirmar:

La violència vers les dones forma part de les violències, en general,
perquè també hi ha dones que exerceixen violència vers els homes.

Crec que és important establir un aclariment conceptual al respecte.

La violència masclista és tota aquella violència que s’exerceix contra les dones per el fet de ser dones, i com a manifestació de la discriminació i situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder. És a dir, la violència cap a les dones, respon a una desigualtat estructural dins del sistema patriarcal on homes i dones no són iguals. 

Això significa que si no existís el sistema patriarcal
i homes i dones fóssim iguals no existiria la violència masclista?.

Així és.

Però no ens trobem en aquesta situació, i el sistema patriarcal segueix vigent en les nostres societats, certs avenços envers la igualtat no desfan un sistema. D’altra banda, 44 dones mortes per violència masclista en menys d’un any a l’estat espanyol, posa de manifest que estem molt lluny de viure en un sistema igualitari. És una dada summament trista com a societat, ja que, l’assassinat d’aquestes dones no és un tema privat, sinó públic, que ens afecta a tots i totes. És una derrota social.

Però, si bé la mort és la manifestació més cruenta de la violència envers les dones, no és l’única. Hem de tenir en compte que la violència de gènere contempla múltiples formes de violència.

Així, les manifestacions de les violències masclistes al nostre país té múltiples formes, a les quals sovint tanquem els ulls per no esfereir-nos davant la flagrant vulneració de drets humans. 

Penso en el tràfic de dones obligades a prostituir-se als nostres carrers, penso en les joves obligades a casar-se amb homes amb qui no volen casar-se, penso en les nenes que pateixen tocaments i agressions sexuals per familiars, penso en adolescents nascudes a Catalunya que un estiu se les enduen de vacances i els hi realitzen mutilacions genitals, penso en àvies que han hagut de patir durant totes les seves vides relacions sexuals no consentides dins del matrimoni, penso en noies que tornen intranquil·les al vespre perquè les assetgen homes pel carrer, penso en joves violades en espais de festa, penso en dones que durant el seu embaràs i el seu part, han estat excloses de la presa de decisions sobre el seu cos, penso en dones que són assetjades física o psíquicament en el seu àmbit laboral, penso en dones amb parelles que controlen amb qui van i com vesteixen, penso en qualsevol dona que ha patit o és susceptible de patir violència per el fet de ser dona. Penso en totes nosaltres.

Davant d’aquestes situacions que reconeixem com a quotidianes el conjunt de la societat no resta impassiva:

El parlament de Catalunya va aprobar la  Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violencia masclista que reconeix la violència masclista com una forma de violència de carácter estructural propia del sistema patriarcal.

Les institucions i administracions publiques s’esforcen en realitzar dispositius d’atenció, serveis d’acompanyament i informació, mitjans de denúncia, campanyes de sensibilització, formacions, exposicions, tallers, etc. per a desterrar aquestes situacions, sensibilitzar a la població i protegir a les dones.

Des dels moviments feministes se segueix denunciant al patriarcat i a totes les formes de violència envers les dones, demanant a les administracions publiques fórmules per a eliminar el sistema patriarcal, protegir a les víctimes i sensibilitzar envers la violència zero.

Personalment considero que la violència envers les dones és l’eina executiva i violenta del sistema patriarcal, en el qual tots i totes estem immersos. El primer què podem fer és ser-ne conscients i reconeixer’l, per desprès, prendre consciència, no acceptar i lluitar envers totes les formes de violències.

Així, si bé, algunes manifestacions del masclismes i de les violències poden ser més subtils, no per això són menys importants. Parlo del acudits masclistes, parlo dels comentaris dels homes que cosifiquen i sexualitzen a amigues i companyes, parlo dels “piropos” que un desconegut diu pel carrer a una dona, parlo dels comentaris despectius que un amic fa envers la seva parella, aquestes manifestacions aparantment inofensives, són formes, petites, encara, del que és l’assetjament i la violència envers les dones.

Si volem que no hi hagi “ni una més”, si “ens volem vives”, si no volem seguir afirmant “#metoo”, cal tolerància zero envers el masclisme i les formes de violències envers les dones. I la tolerància zero depèn dels homes, de les dones i dels poders públics, perquè 44 dones mortes en un estat és un fracàs social, no una amenaça (com es refereixen envers al terrorisme) és un fet que requereix de voluntat política i inversió pública.