COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Com sol passar moltes vegades, no ens adonem de la gravetat de les coses fins que aquesta ens desborda. Portem molt de temps parlant d'una reforma de el Codi penal, dels delictes de sedició i rebel·lió, dels delictes de la llibertat d'expressió, del tercer grau, de la criminalització de la misèria, però l'ombra de la presó és cada vegada més allargada i els seus murs més alts.

De fet, contràriament al que sembla la presó és una institució relativament moderna. Instaurada com a tal a principis de l'XVIII, va tenir el seu auge al segle XIX i XX, encara que sens dubte les seves funcions van anar evolucionant.

Avui al nostre país molts delictes castigats amb penes de presó podrien ser perfectament resolts i sancionats de forma molt diferent, però no ens ho acabem de creure. Seguim pensant que la privació de llibertat és la millor manera de respondre.

És com si el temps s'hagués aturat i no fóssim capaços d'adaptar-nos, també la Justícia, als nous temps. Reparar el dany causat ja sigui directament o simbòlicament, implicar i reparar a la comunitat, o si escau disculpar-se davant la víctima són formes de respondre al delicte molt més justes i eficaces, socialment més properes i fins econòmicament molt més rendibles. Però no "són penes, no fan mal" argumenta la gent, mentre segueixen demanant elevar els anys de presó.

I és que segueixen sent vàlids els arguments de segregació i aïllament, "castigar l'ànima", que deia el filòsof, politòleg i sociòleg Michel Foucault, en substitució dels càstigs corporals. Però si a això li afegim que la presó és més una manera de "etiquetar la pobresa" la situació és molt més injusta. Per això acostumo a dir també que la presó és un color i una olor: és gris ciment i fa olor de tancat.

Així doncs, una manera de recordar el dia de la Justícia social seria reivindicant la justícia restaurativa.