COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Entrada la tarda del dimarts 2 d’abril, posàvem punt i final al I Congres Internacional sobre Intervenció Socioeducativa amb Famílies i Infància en situació de vulnerabilitat organitzat per la Fundació Pere Tarrés. Durant dues jornades, professionals de l’acció social i educativa, tant personal tècnic d’administracions públiques, agents i entitats, com professorat universitari, investigadors i responsables polítics havien participat de diversos espais de debat i d’intercanvi d'idees, experiències i evidències sobre la intervenció en contextos familiars. A la sortida, la conclusió final era clara, atendre i protegir a les famílies en situació de vulnerabilitat ha de ser una prioritat. A partir d’aquí, es deriven diverses consideracions.

En primer lloc, la família és un agent clau de canvi social. Cal oferir marcs d'intervenció socioeducativa que promoguin experiències familiars positives per al creixement emocional i per a la construcció de xarxes relacionals. És especialment rellevant iniciar el treball quan els nens/es tenen entre 0 i 6 anys, així com exercitar el vincle entre la parella i altres relacions amb la família extensa. Es fa necessari incorporar una determinada perspectiva de gènere i treballar per una paternitat compromesa i participativa en la criança i educació dels descendents. A més, tenint en compte que les malalties mentals en un 70% apareixen en la infància o adolescència, és clau prevenir i abordar aquests sofriments implicant l'entorn familiar, social i educatiu, així com els tractaments intensius amb les famílies.

Eficàcia de les polítiques familiars davant la desigualtat. Les evidències demostren que les polítiques familiars universals, dirigides a totes les famílies amb fills menors són les més eficaces per a la reducció de la pobresa, fins i tot en l'actual context social que crea desigualtats i perjudica especialment a la població amb menys recursos. Proposem, per tant, millores en les prestacions per fill a càrrec com a reconeixement dels costos que implica la criança d'un nen, nena o adolescent. Prestacions de caràcter universal que es concedeixin a totes les persones que tinguin un o més fills o menors a càrrec, independentment de la renda de la unitat familiar. D'aquesta manera, es configura un dret subjectiu a la criança que és recolzat per l'Administració, considerant per tant als nens / es i adolescents com un bé públic, responsabilitat de tota la comunitat.

Contra l'estigmatització de les famílies vulnerables i a favor dels programes que afavoreixin el protagonisme de la família. L'apoderament i protagonisme de progenitors/es i persones cuidadores, en el seu rol educatiu, permet evitar l'estigmatització de pares i mares que s'enfronten a situacions de dificultat. Per això és necessària l'existència de programes i contextos socioeducatius que afavoreixin i desenvolupin la parentalitat positiva i la creació de vincles afectius sòlids, si pot ser continuats amb altres agents de la comunitat. És imprescindible treballar les expectatives (visió positiva), construir els objectius i els processos de treball amb les famílies i amb la infància, perquè tots es converteixin en protagonistes del seu propi procés de canvi, assumint responsabilitats en funció de l'edat.

Fomentar un abordatge multidimensional i comunitari. Atès el caràcter multidimensional de l'exclusió social, cal una acció socioeducativa integral i sistèmica, en perspectiva comunitària. Ha de plantejar-se des d'un enfocament global, de treball en xarxa i en connectivitat amb diferents actors i sistemes, mitjançant accions de caràcter universalista, no pal·liatives, de caràcter preventiu, centrades en la inclusió i en xarxa comunitària.

Repensar i innovar la intervenció per abordar la diversitat i la complexitat de les situacions familiars. És d'especial importància seguir treballant des de l'acompanyament psicosocial individual, grupal i comunitari amb les famílies, en els seus entorns quotidians i en contextos educatius no formals, permetent enfortir les competències parentals, rebre suport per a la millora de l'escolarització dels fills i filles, i la utilització saludable i creativa del temps de lleure. Un model d'acompanyament que permeti a les famílies abordar factors d'estrès que poden influir negativament en el seu desenvolupament, enfortint així la seva capacitat per enfrontar-se eficaçment a les dificultats. Potenciar l'ajuda entre iguals compartint recursos i habilitats per a la cura i l'atenció a la família i enfortint xarxes i sistemes de suport mutu entre famílies i en comunitat, on la mentoria social intergeneracional és una metodologia d’especial interès.

Reconèixer la importància de la cura professional reflexionant sobre la pròpia intervenció i la millora de les pràctiques. És fonamental oferir als equips professionals d'intervenció espais de formació permanent, suport i cura per a promoure el seu benestar i per assegurar que la intervenció que duen a terme respongui a les necessitats de les persones destinatàries.

Optar per la qualitat i l'avaluació de la intervenció. Evitar que els elements d'estructuració, com protocols i eines, tot i ser necessaris per assegurar i garantir la qualitat dels programes i serveis, burocratitzin la intervenció amb les famílies i nens / es i adolescents, recuperant, per tant, que l'essencial de la intervenció és el seu benestar i qualitat de vida. Tota intervenció amb famílies i infància en situació de vulnerabilitat ha d'incorporar sistemes d'avaluació que permetin contrastar en quina mesura s'estan assolint els objectius plantejats i evidenciar de forma sistematitzada i amb caràcter científic els impactes generats, mitjançant els programes i accions duts a terme.

Un conjunt d'aprenentatges extrets del Congrés que de ben segur podrem celebrar en futures ocasions per seguir treballant per la infància i les famílies que més ho necessiten.