COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Que vol dir arribar a gran?

Vol dir que hem estat de sort i que hem superat amb èxit les diferents etapes de la vida: infància, adolescència, joventut, adultesa, maduresa, vellesa... i que en aquest temps i en aquest procés hem crescut, hem superat malalties i problemàtiques diverses, hem après supervivència i hem gaudit d’estar vius i vives. I és aquest última premissa, la d’estar vius, que ens traspassa fins al darrer moment.

Què vol dir estar vius?

Viure... tan fàcil i tan complicat que és a vegades! Tots volem arribar a grans amb totes les nostres possibilitats físiques i mentals en perfecte estat i aquesta és la millor de les opcions, però què passa si es necessita suport i atenció per a les necessitats bàsiques, si es depèn d’una altra persona per poder menjar, moure’s, vestir-se, anar al lavabo o per a qualsevol altra activitat bàsica de la vida diària (ABVD)? La situació es complica, ja que es depèn de la voluntat d’una altra persona i la nostra autonomia (el bé més preuat) pot ressentir-se’n.

Què passa si el nostre problema és l’estat cognitiu o l’emocional, que en fer-nos grans es deteriora? Doncs que també necessitarem ajuda per fer, decidir, pensar i, en definitiva, viure.

A vegades, són les dues esferes les que queden compromeses i és el mateix: la dependència d’altres, fins i tot de les institucions, dels centre geriàtrics, dels hospitals i de tots els serveis que envolten la cobertura d’aquestes necessitats.

I per això hi som la gent que treballem en aquest àmbit.

Tal com tots sabem, l’atenció a les persones ha anat canviant, com a mínim s’ha reflexionat sobre aquesta qüestió, i això ens ha ajudat, als professionals que treballem amb la gent gran, a agafar consciència de per què treballem i com ho fem.

Des de la cura a l’atenció

Quina diferència hi ha entre les dues paraules, cura i atenció?

La primera, tot i que és correcta i adient, és passiva. Cura vol dir cuidar i va des del jo, que estic fent la feina (cura) amb bona intenció i voluntat, cap a l’altre, com a persona a la qual he de cuidar, fer, donar, controlar, etc.

En canvi, l’atenció va més enllà. Vol dir veure, avaluar, saber, preguntar, fer partícip la persona afectada de la seva pròpia cura, de les idees, de la manera de pensar... Vol dir ajudar aquesta persona que atenem a poder fer el que vol.

L’una i l’altra acostumen a anar juntes, però entendre el fonament de cadascuna també ens fa veure les coses des d’una altra perspectiva. Ja fa temps que es parla de l’atenció centrada en la persona (ACP). És una bona manera d’encarar les cures, però no deixa de ser en algun moment artificial, ja que és un model ideal i no sempre es pot aplicar com caldria, sovint per manca de mitjans, per com estan encarades les cures des d’un punt de vista institucional, per desconeixement, per no haver reflexionat del que vol dir realment ACP... I no cal culpar ningú; al revés, cal celebrar que es posi sobre la taula aquesta manera de fer més empàtica. Penso que el sector de la gent gran està encara en construcció; de fet tots els sectors d’atenció, de tenir cura de persones, ho estan, perquè mai no s’arriba a saber-ne prou i a fer-ho prou bé. Per això, són sectors que podríem qualificar com a creatius.

El futur (ja és aquí)

Cal dir que el millor lloc per a qualsevol persona és casa seva, si s’hi pot estar. Però cal ser realistes i, a vegades, les cures necessàries no s’hi poden fer i cal optimitzar recursos. Per això tenim els centres geriàtrics i els centres de dia. De fet, els centres de nova construcció es fan pensant que els espais comunitaris i els menjadors s’assemblin a una llar i tinguin, per exemple, una cuina amb nevera i parament de vaixella pròpia com si fos a casa. Tot està pensat perquè l’entorn es pugui emmotllar a les persones, per exemple en els moments dels àpats.

Fa uns anys, es va començar a parlar de zero contencions. És un dels millors avenços que s’han fet, en el sentit que cal prevenir els accidents d’una altra manera,(estant pendents, i deixar moure la gent gran amb més llibertat. Es va observar empíricament que la gent gran podia caure, però menys del que es creia, i que el moviment feia que les persones mantinguessin la musculatura i tinguessin menys perill.

Després van arribar les unitats de convivència, que la covid ens ha evidenciat com a solució de control de contagi. Conviure amb persones pot ser complicat, en un centre també; no es coneixen, han tingut les seves vides, el seu caràcter... i de cop han de conviure. En aquest cas cal intentar que aquesta convivència s’ajusti al perfil de les persones usuàries i facilitar la companyia i la socialització.

El punt just

Sempre comento als professionals que treballem amb persones grans que la cura i l’atenció s’han de fer amb l’actitud correcta. La mateixa que fem servir amb amics, família, amb qui ens estimem i apreciem, amb aquells que quasi sempre estem a gust i que quan, alguna vegada, no hi estem prou, sabem trobar la manera de fer-ho (amb creativitat). Alhora, però, cal també molta competència professional, de qui sap fer, qui marca el ritme, qui sap actuar perquè té els coneixements, les habilitats i les competències.

Ara bé, en aquest còctel actitudinal i competencial, no es pot traspassar la línia de la implicació personal i emocional. Tenint en compte que aquestes persones depenen de nosaltres en el desenvolupament de les activitats bàsiques i pròpies de la vida diària (ABVD), aquest equilibri no és fàcil, perquè requereix dosis d’empatia, vocació, motivació, control de l’estrès, frustració... embolcallades de professionalitat. Això, mirat de prop, ens revela la importància d’aquestes cures i atencions i ens hauria de posar en valor la feina d’atendre i entendre.

Atendre i entendre

Definitivament, atendre i entendre és humà. El que cal és veure les persones grans des de la seva i des de la nostra humanitat. Sembla fàcil, però no ho és, ni de bon tros. Cal reflexionar, passar per sedàs propi d’experiència vital i pair-ho, afegint-hi l’ingredient bàsic que és una feina. Encara que no sigui com qualsevol altra.

Fins aquí per reivindicar una feina, una forma de fer tant senzilla i alhora tant difícil de fer bé. Per què? Per expressar el que representa per a la societat el fet que hi hagi persones que atenen i entenen persones; per donar reconeixement a aquesta feina que fem majoritàriament dones, especialment en l’atenció directa (ABVD).

No és pas una feina mecànica. Té eines mecàniques que ajuden i la faciliten, des de la millora en la infraestructura dels edificis, a les grues de mobilitzacions, els coberts ergonòmics... Les anomenades ajudes mecàniques fan que les feines d’atenció directa es puguin executar més bé, però amb això no n’hi ha prou.

A aquesta i a totes les feines amb i per a les persones, cal donar-los el seu valor. I en el cas que m’ocupa especialment i per la meva experiència com professional de la intervenció i docent del sector, puc dir que la formació que cal per desenvolupar-la és prou àmplia quant a coneixements de fisiologia, morfologia, processos cognitius, emocions, patologies, presa de decisions ràpides i vitals, qüestions ètiques... També serveix de mirall propi en el qual ens reflectim per veure en directe l’esdevenir de la vida. Per això cal reconèixer socialment la importància que té, ja que és una feina de saber fer, però també de saber ser i estar, especialment HUMANA.

Cal donar valor a tot el que és humà i que sempre serà humà fins al darrer alè de vida. En una societat on les màquines i la intel·ligència artificial ens faciliten les coses i, fins i tot, ens donen idees, cal deixar clar que mai no podran atendre i entendre alhora.