COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

A partir del dia 4 de desembre del 2017 qualsevol espai, servei o producte té l'obligació de ser accessible. S'han acabat tots els terminis i marges que es vénen donant des de fa més de 30 anys. Ja no ha d'haver-hi més excuses. Hem tingut temps suficient per a diferents fases en el temps de sensibilització i reglamentació. Sobretot perquè l'accessibilitat és una qüestió de Drets Humans i de possibilitat de participar com a ciutadà amb igualtat de condicions. Sobretot perquè promoure els entorns inaccessibles és una qüestió exclusiva, limitadora i generadora de discapacitat.

Alguna cosa no està funcionant quan les reformes legals de fa menys d'una setmana encara incorporen frases com “les persones amb discapacitat no podran ser excloses per aquesta circumstància (…)”. La veritable igualtat d'oportunitats arribarà el dia que sigui evident que ningú pot ser discriminat per aquesta raó i no hàgim d'explicitar-ho.

El dia internacional de la discapacitat d'aquest any ve marcat per l'obligació definitiva de contemplar l'accessibilitat en qualsevol aspecte de serveis, entorns, arquitectura, etc. Aquesta situació està emmarcada en la Llei General de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social, però té un passat amb nombroses reglamentacions en les quals ja es contempla aquesta dimensió. Sistemàticament s'han incomplit les lleis i convencions que fan referència. En el cas de Catalunya, a més, tenim una llei d'accessibilitat des de fa tres anys sense un decret que la concreti.

Les organitzacions de persones amb diversitat funcional fa dècades que dediquen un gran esforç perquè una òptica com a disseny per a totes les persones, que hauria de donar-se de manera natural, sigui sistemàticament infravalorada.

A les administracions no els queda una altra cosa que fer complir una llei. Els toca fer-ho ja que no han fet l'esforç suficient per promoure una mirada social on la diversitat sigui un valor i no un problema o una despesa econòmica, perquè els canvis es donin de manera natural.

I potser en altres moments el to d'exigència era molt més amable i això ha comportat que sospitem que no s'ha fet el treball suficientment a temps. En qualsevol cas, ja que en alguns casos assumir la legalitat ha estat la justificació de moltes accions, podem exigir que es deixin de donar més terminis que són en realitat un parany fet als drets de les persones. El disseny per a totes les persones millora la qualitat de vida a tothom i no solament a les persones amb diversitat funcional. Aquesta és una premissa que sembla il·lògic que encara no es tingui en compte a l'hora d'organitzar les ciutats o els serveis.

Sens dubte, l'horitzó de la veritable escola inclusiva, serà un dels millors fonaments per a una societat que tingui en compte la diversitat humana. Però mentre arriba aquest objectiu, també reclamat fa dècades, convé que interpel·lem als actors que estan impedint una societat més digna, justa i amable amb totes les persones.

Ha arribat l'hora d'un nivell d'exigència superior. Perquè d'això depèn la qualitat de vida i la dignitat de moltíssimes persones que veuen com cada dia es veuen vulnerats els seus drets que tenen a veure amb poder participar de la societat amb les mateixes oportunitats que la resta. Sense més, sense privilegis. El dia 4 comença la supressió de situacions d'exclusió i generadores de discapacitat, s'inicia, i no ha de parar-se, l'exigència real de l'accessibilitat.