COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Els resultats dels estudis sobre envelliment i discapacitat evidencien que les persones amb discapacitat intel·lectual (DI) envelleixen prematurament.

Malgrat que la correlació entre envelliment, dependència i discapacitat és evident, la capacitat de resposta i adaptació dels serveis i prestacions vers les necessitats de les persones amb DI, continua sent encara un repte pendent.

Les dades sobre la pèrdua progressiva d’habilitats i capacitats, aparició de problemes de salut i la major prevalença d’algunes malalties de les persones amb DI que envelleixen, no són noves. En aquest sentit, els resultats dels estudis SENECA (2002-2008) i POMONA (2013-2016) en relació amb l’estat de salut, patró d’envelliment i necessitats d’atenció de les persones amb DI a Espanya ens confirmen l’envelliment prematur i major prevalença d’algunes malalties de les persones amb DI lleu i moderada, que en molts casos van acompanyats de demències, problemes psiquiàtrics i pèrdua de capacitats cognitives i habilitats socials.

D’entre les dades més significatives dels estudis trobem: un risc elevat de sobremedicació (1 de cada 5 persones amb DI prenia psicofàrmacs sense tenir cap diagnòstic psiquiàtric i el 15,9% de la mostra amb fàrmacs psiquiàtrics prescrits no havien tingut cap visita amb un professional de la salut mental durant l’últim any). A part d’envellir prematurament, les persones amb DI presenten major prevalença de certes malalties que cal que els i les professionals coneguin: cardiopaties, epilèpsia, alteracions de la tiroide, obesitat i problemes bucals, entre d’altres. Existeixen, d’altra banda, certes malalties que estan infradiagnosticades, probablement a causa de les dificultats de comunicació de les persones amb DI i/o la manca de formació del mateix personal sanitari; per exemple, s’ha observat una tendència a atribuir manifestacions psiquiàtriques a la discapacitat i no a problemes de salut mental. Hi ha un ampli consens a nivell científic sobre el fet que les persones amb DI tenen problemes de salut mental amb més freqüència que la població general. Els pocs estudis poblacionals que s’han fet al respecte reporten prevalences entre el 10 i el 40%, mentre s’estima que la presència dels trastorns mentals en la població amb DI es troba al voltant del 30 o 40% de la població.  L’accés i ús de les persones amb DI als serveis sanitaris i socials en igualtat de condicions que la població general ha estat qüestionada per aquests estudis. Malgrat que hi ha factors genètics i biològics determinants per a la salut,  l’envelliment prematur i la prevalença d’algunes malalties tenen a veure en molts casos amb factors relacionats amb els hàbits de vida de la persona, manca de programes de promoció de la salut i dificultats d’accés i seguiment de les persones amb discapacitat per part dels serveis i la xarxa d’atenció sociosanitària. En molts dels casos atesos es detecta també una baixa qualitat de l’atenció sanitària i social rebuda.

Els determinants socials de la salut expliquen la major part de les iniquitats del sistema. Segons les autores Montaner, Foz i Pasarín (2012), els determinants de salut (circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen) són àmpliament reconeguts com les causes de la majoria de malalties i desigualtats socials més prevalents. En aquest sentit, més enllà del diagnòstic concret d’una malaltia i/o necessitat, cal incorporar la mirada biopsicosocial en els serveis que els permeti valorar de forma global les particularitats, circumstàncies i múltiples desigualtats existents en el sistema.

Tal com es recull a la Guia d’incorporació de la interseccionalitat a les polítiques locals de l’Ajuntament, publicat per l’Ajuntament de Terrassa (2019), la interseccionalitat proposa una mirada que qüestiona dues dinàmiques habituals que es donen en les diferents polítiques públiques existents: dirigir-se a la “ciutadania en general” o a “grups socials específics que comparteixen un mateix eix de desigualtat”.

L’atenció integrada entre sistemes és part del camí, i ha d’implementar-se de forma urgent.

Les persones amb DI compten, entre d’altres, amb serveis, centres ocupacionals i llars residència, que estan dissenyats i organitzats per a persones amb una capacitat d’autonomia funcional que difícilment poden mantenir les persones grans amb DI i/o processos d’envelliment prematur, que no s’ajusten a les necessitats reals del col·lectiu.

El paradigma de l’atenció centrada en la persona, tal com es recull en el darrer informe publicat per DINCAT i la Fundació Granés (2022) sobre la situació de les persones amb DI a Catalunya, requereix d’una nova articulació de les estructures socials i sanitàries, caracteritzades encara per una certa rigidesa i intervencions compartimentades.

Els entorns inaccessibles augmenten els efectes de la discapacitat de la persona, sent necessari, tal com apunta la Xarxa Nacional de Vida Independent Down España (2016),  dissenyar i adaptar tots els entorns accessibles a les necessitats i realitat de les persones.

Els nous contextos d’atenció, dependència i cronicitat ens obren noves perspectives d’atenció integral sociosanitària centrada en la persona. En aquesta línia i tenint en compte el nou acord de model d’acreditació i gestió dels serveis d’atenció residencials i dependència (SAAD), recentment aprovat per el Ministeri de Drets Socials, pots consultar aquí  l’oferta formativa que oferim a la Fundació Pere Tarrés.

Bibliografia:

• Informe SENECA. “Envelliment i discapacitat intel·lectual a Catalunya”. APPS Federació catalana pro-persones amb discapacitat intel·lectual. Desembre 2008.
• La salud en personas con discapacidad intelectual en España: Estudio Europeo POMONA – II. Plena Inclusión, Fundación Villablanca, Sant Joan de Déu y Instituto de Salud Carlos III (2018).
• La salud: ¿Un asunto individual...? Montaner, I., Foz G. y Pasarín M. (2012).
• Les persones, la seva salut i el sistema sanitari (http://webs.academia.cat/revistes_elect/view_document.php?tpd=2&i=7913)