COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Des de les entitats del tercer sector, cada vegada atenem més col·lectius vulnerabilitzats per dinàmiques socials com la creixent desigualtat o l’afebliment dels vincles socials. A més a més, el canvi sociodemogràfic marcat per un progressiu envelliment poblacional està fent trontollar, cada cop de forma més palpable, el model tradicional de cures –històricament fonamentat en la tríada estat, mercat i família. Davant aquest context, se sol argumentar que la comunitat ha de complementar aquests pilars, compensar els dèficits inherents d’aquesta tríada. Tot i això, no resulta clar de quina manera s’han d’implementar projectes de cures comunitàries –ni quines formes hauria de prendre, ni com s’ha de relacionar amb l’àmbit públic, ni qui hi ha de participar, ni com s’estableixen les relacions entre els diferents agents.

Per tal de respondre alguns d’aquests interrogants, des del departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés hem desenvolupat el Manual de disseny i implementació de projectes comunitaris per a la identificació i cura de col·lectius en situació de vulnerabilitat. Aquesta eina pràctica, basada en experiències reals, proporciona claus concretes per impulsar projectes de cures amb una mirada comunitària. Com a exemple destacat, es troba el projecte RADARS, nascut el 2008 a Barcelona, que aprofita la musculatura social del territori i utilitza espais de proximitat per detectar i acompanyar gent gran en situació de vulnerabilitat. L’anàlisi de la documentació relativa al projecte i de les entrevistes i grups de discussió que hem dut a terme amb actors clau del projecte ens ha servit per evidenciar la necessitat de personalitzar l’enfocament segons les característiques de cada comunitat i de potenciar estructures de governança participativa que facilitin la implementació de projectes de cures comunitàries. Algunes de les conclusions i reflexions derivades de l’estudi les vam discutir, més enllà de l’informe, en un webinar al qual també es pot accedir en línia.

En el context esmentat, les entitats socials juguen un paper estratègic, no només a l’hora d’executar projectes, sinó com a estructures capaces de generar vincles i liderar processos de transformació comunitària. El seu coneixement del territori, la seva capacitat de mobilització i la seva proximitat amb la ciutadania les converteixen en agents clau per dinamitzar les comunitats, crear espais de participació, formar agents locals i facilitar la connexió entre la ciutadania i les institucions. A més, les entitats tenen un paper fonamental en la incidència política, treballant per obtenir suport institucional i recursos que permetin consolidar aquests projectes en el temps.

En municipis petits i mitjans, la implementació de models de cures comunitàries requereix un enfocament específic. La manca d’equipaments especialitzats es pot afrontar mitjançant una millor coordinació o optimització dels recursos existents, utilitzant espais comunitaris com biblioteques, centres cívics o farmàcies com a punts de detecció i acompanyament. D’altra banda, la menor densitat de població fa que el teixit social sigui més proper, però també pot dificultar la creació de xarxes formals de suport. En aquest sentit, establir aliances amb el comerç local, associacions veïnals i professionals de proximitat és clau per garantir que les persones en situació de vulnerabilitat siguin identificades i ateses de manera adequada. A més, les administracions locals sovint disposen de menys recursos humans i econòmics per a la implementació d’aquests projectes, cosa que fa necessari optimitzar els mecanismes de col·laboració entre diferents actors per garantir-ne la sostenibilitat.

Aquesta transició cap a un model comunitari en la provisió de cures no és només una alternativa davant les limitacions del model tradicional, sinó una necessitat per garantir la sostenibilitat i l’equitat en l’accés als serveis. Això implica un canvi de paradigma, on les cures passen a ser una corresponsabilitat compartida, i on les entitats, juntament amb la ciutadania i les institucions, treballen conjuntament per generar xarxes de suport resilients. Per fer aquest canvi realitat, cal passar de la teoria a la pràctica amb eines metodològiques clares, experiències d’èxit transferibles i estratègies d’acompanyament que facilitin l’adaptació d’aquests models als diferents contextos territorials.

En aquest sentit, el paper de les entitats esdevé imprescindible per assolir una societat més cohesionada, on la cura i el suport mutu constitueixin la base del benestar col·lectiu, fruit d’un enfocament comunitari que garanteixi la dignitat i la qualitat de vida de totes les persones.