COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

El 2019 hi ha hagut 51 dones assassinades per homes a tot l’estat espanyol i 14 només a Catalunya, xifres que incrementen el ja altíssim nombre de dones mortes per violència de gènere. Tot i haver reforçat les campanyes i la sensibilització social en contra de la xacra de les violències de gènere, el nombre tant de denúncies com de dones assassinades no disminueix. Quan parlem de dones assassinades per homes a tothom ens esgarrifen les xifres. Sovint sentim expressions del tipus “com poden fer això?”, “són uns bèsties”, però aquestes mostres de rebuig només es donen en els casos d’assassinats i de violència extrema. Però què passa amb les violències quotidianes?

El psicòleg Luis Bonino va ser el primer a utilitzar el terme micromasclisme entès com “els comportaments invisibles de violència i dominació que gairebé tots els homes realitzen de manera quotidiana en l’àmbit de la parella”. El significat que s’atorga actualment al terme s’ha ampliat fins a definir-se com qualsevol mostra subtil socialment acceptada de sexisme i masclisme a la vida quotidiana. Són actituds tan arrelades a la cultura que s’acostumen a tolerar i a invisibilitzar, de manera que es perpetua el patriarcat. És important destacar que el terme micro no fa referència a poc important sinó a poc visible i és d’aquesta manera que les relacions de dominació segueixen vigents de manera invisible, essent tolerades i mantingudes en el temps.

En què es concreten les microviolències? En els abusos de rols dins de la parella o la família, sobrecarregant a les dones en aquelles tasques socialment considerades femenines; reforçant les posicions de dominació dels homes i avantposant les necessitats d’ells per sobre de les d’elles; realitzant cosificacions i comentaris freqüents sobre el seu aspecte físic; efectuant hipersexualitzacions, ressaltant els atributs sexuals de les dones i les nenes; amb un major ús dels espais per a ells que no pas per a elles; en explicacions condescendents dels homes cap a les dones “evidenciant” així una pretesa superioritat intel·lectual per part d’ells; ignorant les propostes de les dones; lloant als homes quan realitzen una tasca tradicionalment femenina i ignorant-la en canvi quan aquesta mateixa tasca la realitza una dona; en el llançament de floretes (terme que en si mateix ja suposa una tolerància envers l’assetjament cap a les dones) o en l’assetjament sexual cap a les dones en espais d’oci; entre molts altres exemples.

Trencar les microviolències és especialment complicat, en tant que són expressions i conductes subtils que costen de ser evidenciades, i quan això es fa, la resposta patriarcal sovint sol ser la de titllar-ho de puritanisme progre, extremisme de gènere o feminazis, la qual cosa permet deslegitimar la crítica, mantenir les conductes sexistes i perpetuar el sistema.

En aquest sentit, celebrem la recent campanya que ha llançat l’Ajuntament de Barcelona (http://ajuntament.barcelona.cat/bcnantimasclista/ca/), que apunta cap al paper que tenen els homes a l’hora d’aturar les violències de gènere.

I és que no n’hi ha prou amb el jo això no ho faig. És important trencar amb la companyonia, amb l’aprovació i amb la tolerància entre els homes quan realitzen accions violentes cap a les dones. De la mateixa manera que les dones intentem evidenciar-ho, els homes també ho poden fer.

D’altra banda, sovint els esforços i les campanyes van dirigits a les dones sota lemes com ara denuncia, apodera’t, estem al teu costat, tot i que els recursos públics estan per sota del que la realitat necessita. Per tant, celebrem que per fi una campanya s’adreci directament als homes, ja que és des del privilegi masculí des d’on s’exerceixen les violències de gènere. Les dones ja ens podem apoderar, ja podem fer tallers d’autodefensa feminista, ja podem realitzar denúncies, que mentre hi hagi un sistema patriarcal que permeti als homes exercir la seva dominació envers les dones, i mentre aquestes actituds siguin tolerades, res no canviarà.