COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Podríem dir que la precarietat laboral és un dels fills que ens han deixat uns quants anys de crisi econòmica severa i diverses reformes laborals. Fins ara el principal problema social, vinculat al mercat laboral i la capacitat de les persones de comptar amb recursos suficients per sortir endavant de manera autònoma, era l’atur. Ara, l’atur conviu amb la precarietat laboral. Potser per primera vegada a la nostra societat, tenir feina no és garantia de poder mantenir-se, sobretot si hi ha una família darrere.

Quan parlem de precarietat, ens referim a qüestions principals com sous que no permeten arribar a final de mes, temporalitat sovint per sota del mes de durada i parcialitat no desitjada, però també d’altres com canvis d’horari amb poc temps d’avís, hores extres no pagades, economia submergida, etc. És cert que tot plegat no és nou, però el que si que és nou és que el fet de tenir feina no sigui garantia de poder viure i treure la família endavant de manera autònoma.

Sense entrar en les causes, que ens portarien a anàlisis més macros, aquesta reflexió es centra en els efectes que pot arribar a tenir en la persona el fet de quedar laboralment “atrapat/da” en la precarietat.

Quan, tot i tenir feina, un no pot cobrir les necessitats bàsiques pròpies i de la família, quan t’obliguen a canvis continuats d’horaris sense possibilitat de fer una bona conciliació personal i familiar, quan has de viure de manera continuada amb la incertesa de quant durarà la feina i quant de temps trigaràs en trobar la següent, quan has de completar les hores de la feina parcial que tens amb una altra que “encaixi”, és inevitable que el nivell d’estrès es dispari. En aquestes circumstàncies es posa a prova la capacitat de resistència psicològica de la persona implicada i de la seva família. Els experts/es adverteixen del perill de viure sotmès/a a nivells elevats d’estrès, però sobretot, del perill de que aquesta situació s’allargui en el temps.

És evident la relació entre l’estrès intens i durador en el temps amb problemes diversos de salut, tant físics com mentals, com ara dificultats per dormir, irritabilitat, depressió, dermatitis, problemes digestius, cardíacs, etc.

Centrant-nos en la reacció psicològica, aquesta pot adreçar-se cap a un mateix i portar a la depressió, baixa autoestima, etc. o pot adreçar-se cap a fora i portar a l’agressivitat, queixa constant o rol de víctima que no pot fer res per revertir la situació. Els dos extrems són disfuncionals, tant per la persona com per la societat.

D’altra banda, la conflictivitat familiar es dispara. La convivència a la llar es fa difícil, amb la parella i també amb els fills/es i els pares. En aquest sentit, destaquem els efectes “col·laterals” que la precarietat laboral arriba a tenir en persones grans i menors. No perquè siguin més importants que els que pateixen els seus familiars directament implicats, sinó perquè sovint queden més oblidats. Alguns avis/àvies “cuidadors” de nets/es es veuen forçats a donar un suport que supera el desitjat per ells/es o el desitjable per a la seva salut. Els menors conviuen amb la tensió dels pares en el dia a dia. Un ambient tens durant el període de creixement, d’autoafirmació, de configuració de les confiances bàsiques i autoconcepte condiciona el futur de manera significativa. El seu model de relacions, de parella o d’expectatives laborals, entre d’altres, quedaran afectats.

Orientant-nos cap el què podem fer, s’ha de destacar la importància de que aquesta nova precarietat no es normalitzi en el mercat laboral i no s’allargui en el temps. És fonamental que les polítiques s’adrecin a minimitzar aquestes situacions perquè ningú s’hi vegi atrapat. Les conseqüències socials, sanitàries i educatives, podrien ser devastadores.

No podem obviar el debat ètic que roman darrere de grups empresarials amb enormes beneficis i sous elevadíssims entre uns pocs i condicions laborals com les explicades aquí per a bona part dels treballadors/es de la plantilla.

Tanmateix en relació a la redistribució de la riquesa per via fiscal. En aquestes circumstàncies no són acceptables les exempcions fiscals de grans fortunes i empreses amb grans beneficis.

A l’àmbit públic cal continuar buscant una millor eficiència i repartiment dels recursos disponibles. Pensions vitalícies, dietes sobredimensionades i d’altres beneficis similars, perden legitimitat quan bona part de la societat “governada” ronda el llindar de la pobresa, alguns tot i tenir feina.

Per últim, tornem el focus sobre les persones afectades. Aquestes i els seus entorns familiars necessitaran suport social, mèdic i/o psicològic. Cal protegir:

• Als propis afectats, oferint formació i recursos per afrontar el futur laboral,
• als seus familiars més propers, que donen suport en la conciliació familiar, oferint-los recursos per afrontar aquest esforç extra, sovint a una edat avançada.
• als seus fills i filles, oferint-los contextos saludables on créixer amb perspectives de poder sortir endavant.

Que les felicitacions per la recuperació del mercat laboral no ens adormin i normalitzem la precarietat. No ens podem permetre que bona part de la societat, tot i tenir feina, no sigui capaç de sortir endavant de manera autònoma.