COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

L’essència de l’Educació social és la promoció dels drets bàsics de les persones mitjançant processos educatius. Així ha estat sempre, especialment des de la transició democràtica, punt que podem considerar com l’origen de la professió tal i com la coneixem a dia d’avui. Les diferents etapes de l’Educació social evidencien que, d’una forma o d’una altra, mai no ha perdut l’horitzó dels drets fonamentals de les persones.

Si fem una breu i esquemàtica mirada històrica, podem constatar que l’Educació social ha estat especialment present en les situacions de crisi social des dels seus inicis fins a l’actualitat. Als anys 70 va estar al costat dels moviments veïnals i dels col·lectius més desafavorits quan encara estaven per construir les bases de l’Estat del benestar. Després, a partir del 1991, quan es reconeixen els estudis a la universitat i es crea el primer col·legi professional el 1996, la seva presència es va fer més explícita i podem veure una gran diversitat de recursos i esferes d’acció per contenir les conseqüències de les diferents crisis econòmiques i socials.

La globalització ha fet que, als darrers anys, l’Educació social hagi estat present també en fenòmens importants derivats dels seus efectes, com ara les diferents manifestacions econòmiques, socials i humanitàries del fet migratori, sempre amb la voluntat de construir societats inclusives.

Actualment, la pandèmia generada pel covid-19 és un clar exemple de situació d’alta complexitat, és a dir, multivariable, canviant, incerta, interactiva i d’efectes no previstos en àmplies àrees de la vida humana. Tot i que el seu origen és de caràcter sanitari, les repercussions són evidents en l’economia, el medi ambient, la vida personal i la vida social. Així, des d’aquesta perspectiva, la presència de l’Educació social és i serà important per reconstruir ponts entre persones i comunitats. Podem dir que avui en dia ningú no nega que l’Educació social és una activitat àmpliament acceptada i reconeguda, tot i que no sempre promocionada.

Segurament, un dels problemes principals de l’Educació social és el fet de treballar amb col·lectius invisibles, o invisibilitzats, per la societat, fet que també invisibilitza els i les professionals. Un exemple clar en aquesta pandèmia és com socialment i políticament s’han reconegut els esforços i l’estrès patit pel personal sanitari i, en menor mesura ara, els mestres, mentre que ha quedat totalment amagat el col·lectiu de professionals del camp socioeducatiu. Presons, treball domiciliari, centres residencials, centres de dia, persones sense llar... Tots ells escenaris on els professionals tracten amb grups oblidats per al conjunt de la societat que estan patint de manera traumàtica i anònima les conseqüències del covid-19.

Després de 25 anys de la primera promoció d’educadors i educadores socials, és el moment de fer veure a la societat de manera més explícita la gran tasca discreta, silenciosa, però essencial que desenvolupa l’Educació social. S’ha de mostrar la complexitat dels fenòmens que tracta, com a efectes secundaris de qüestions estructurals; s’ha d’evidenciar el coneixement i el rigor tècnic per al tractament d’aquestes problemàtiques. I s’ha d’evidenciar l’alt nivell d’implicació que suposa dedicar-se a treballar en aquelles qüestions que la societat no vol veure, així com l’altíssim nivell d’estrès que pot suposar enfrontar-se sense reconeixement social a problemàtiques que en sentit estricte no tenen solució.

S’ha recorregut un llarg camí i s’han assolit grans fites. Ara cal fer un pas més per consolidar i fer visible tot allò que l’Educació social aporta a la societat. Per fer aquest nou pas és imprescindible la implicació i la col·laboració activa de les noves generacions de professionals. El futur depèn de l’esforç individual de cadascú i cadascuna de nosaltres.