COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Quina és la millor manera d’acompanyar les noves generacions perquè siguin competents i felices en un món cada vegada més complex i alhora construir societats més cohesionades?

El dibuixant Jaume Perich deia, amb el seu humor característic: “Educar un infant requereix molta paciència, sobretot, per part de l’infant”. És una forma simpàtica de recordar-nos que l’educand ha de ser sempre el protagonista del seu procés d’aprenentatge, tot i que massa vegades es converteix en mer receptor pacient de múltiples i diverses accions educatives.

Partint d’aquesta premissa, plenament vigent, que defensa que hem de partir dels interessos de l’educand per tal que l’aprenentatge sigui motivador i significatiu, podem anar més enllà i preguntar-nos quins reptes té l’educació en l’actualitat. Jo em centraré concretament en els següents.

El primer gran repte educatiu que tenim avui dia és no deixar ningú enrere. De la mateixa manera que es va veure que en la pandèmia de la covid-19 la vacuna havia d’arribar a tothom per sortir-nos-en com a societat, amb l’educació passa el mateix: ha de ser de qualitat i ha d’arribar a tothom. No ens podem permetre sectors de població amb alts índex de fracàs escolar: adolescents i joves que queden exclosos del món educatiu massa aviat. Se’n ressenten ells, però també tota la societat, que es fa més fràgil i vulnerable.

En segon lloc, tenim el gran repte de desenvolupar escenaris educatius que siguin realment inclusius i equitatius. Tenim infants i adolescents amb diverses capacitats, diversos gèneres, diversos orígens, diverses situacions familiars. Cada vegada la societat és més sensible a aquests aspectes. És important que tot l’alumnat, tingui les condicions i característiques particulars que tingui, es trobi ben acollit i pugui participar i aprendre en igualtat de condicions.

En tercer lloc, cal optimitzar la dimensió digital. Això vol dir no utilitzar la tecnologia per repetir el que hem estat fent fins ara, sinó per innovar en els processos educatius a l’hora de planificar, en l’acció d’aprendre o d’avaluar. També vol dir repensar els models presencials i online per extreure’n el millor d’ambdós. I, en darrer lloc, considerar que l’educació integral de la persona també ha de comptar amb la dimensió digital, adequant-la a cada edat: des dels zero pantalles durant els primers anys de vida fins a l’acompanyament per un ús responsable de la tecnologia en la infància i l’adolescència.

I, en quart lloc, si parlem d’educació integral, cal tenir molt més present l’educació no formal. Tots hem tingut l’experiència d’aprendre moltes coses fora de l’escola. Hem de continuar posant en valor tots aquests aprenentatges que es fan en centres de lleure, en centres cívics o en centres culturals. I, enllaçant amb el primer repte, hem d’aconseguir que aquesta educació no formal, tan necessària, també arribi a tothom.  

La finalitat última de l’educació en majúscules és la de formar persones competents a nivell professional i, sobretot, competents a nivell humà. Com diu Maria Montessori: “Sembreu en els infants idees bones, encara que no les entenguin. Els anys s'encarregaran de desxifrar-les en el seu enteniment i de fer-les florir en el seu cor”.

Tal i com ens recorda la Unicef, l’única forma de solucionar els problemes d’aquest món es resumeix en tres paraules: educació, educació i educació.