COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Aquests dies no deixem d’escoltar per tot arreu les paraules “distanciament social” i ho diem com si darrera d’aquesta expressió no hi hagués res més que separar-nos al carrer o a les botigues.

El món educatiu ha treballat activament durant les últimes dècades per a abordar temes tan profunds com l’anomenada segregació cultural, la bretxa digital, el trencament social... Cercant per sobre de tot la solidaritat, el vincle, la inclusió, la participació comunitària, en definitiva, els valors i els drets fonamentals per a la humanitat com a eina essencial per a la convivència. De cop i volta, en poc més de 60 dies, ens podem carregar tot això parlant del distanciament social.

Doncs no és social aquest distanciament que s’ha de donar, sinó purament físic... És espai el que s’ha de salvar entre nosaltres, no una manca de gestos que afavoreixin la proximitat en tots els sentits. Ens hem de separar físicament, no ens podem tocar o abraçar com voldríem, però ens podem sentir a prop igualment, mirar-nos als ulls i detectar-hi múltiples emocions o bé trobar un somriure dibuixat darrera de la mascareta.

Val a dir que el món és divers i ple d’una gran riquesa social, cultural, funcional... I en ell, la multiplicitat de persones amb totes les seves condicions i contextos, capacitats, virtuts, limitacions personals, esdevenen sempre un valor afegit pel qual cal vetllar.

De ben segur que ens haurem de reinventar i cercar noves fórmules per a generar i regenerar els nostres vincles i les nostres relacions, però ara és fonamental quelcom que va més enllà del distanciament. Es moment, més aviat, de reforçar la proximitat social.

En aquestes setmanes de confinament hem pogut comprovar que com a societat podem ser pràcticament imparables i gairebé invencibles (malgrat que aquest virus invisible n’ha vençut a molts –masses– dels nostres), i ho podem ser només juntes i junts des del respecte, la solidaritat i l’estima.

Si alguna cosa deixarà palesa aquesta crisi és que aquella escletxa social contra la que lluitàvem encara serà més gran i més terrible. No fa gaire temps que parlàvem de xifres del 20 i fins i tot del 25% de pobresa infantil (1 de cada 4 infants!) al nostre país. Molt probablement superarem aquestes xifres i no serà fàcil la lluita. De fet, tot això ha començat amb el que ja s’està denominant la “nova pobresa”.

És difícil imaginar com tornarem a remuntar això i com haurem d’arremangar-nos socialment des de la població civil i des de les Administracions per a abordar-ho. És clar que de moment tot plegat és massa incert. A tall d’exemple, a qui penalitzen els sistemes virtuals d’aprenentatge que estan posant en funcionament milers de docents amb totes les seves energies, hores i esforços, sense deixar de veure i atendre les dificultats immenses en els contextos familiars a l’altra banda de la pantalla?

El que sí que resulta evident és que això només se supera des del NO distanciament social. Més que mai necessitem de vincles personals; més que mai de l’acció comunitària; més que mai de la proximitat social... I alhora des del distanciament físic (de ben segur que trobarem la fórmula per fer-ho més fàcil).

I enmig d’aquesta situació, el món educatiu tindrà tot un repte per davant, sense desmerèixer ni deixar enrere tots els esforços invertits en el canvi de paradigma en què ja fa uns anys aquest àmbit es troba immers.

El lleure educatiu també esdevindrà un espai essencial i protagonista per a abordar les grans necessitats generades per aquesta crisi. Serà un paper fonamental, doncs si hi ha algú expert en educació en valors, en voluntariat, en traspassar les barreres de la bretxa social són els esplais, els caus i les entitats amb les seves activitats inclusives, obertes i diverses (colònies, casals, campaments, tardes d’activitat) i, com no, els seus monitors i monitores.

El moment actual és clau per a garantir l’accés de tots els nens i nenes a aquestes propostes educatives (sempre ho han estat, d’educatives) i això ha de ser ja, de forma immediata i àgil, aquest estiu i després de l’estiu, en la nova normalitat de què ens parlen.

Centres socioeducatius que cada tarda atenen milers d’infants per a acompanyar-los en el seu procés de creixement com a persones; centres d’esplai que sabran reinventar-se per acollir tothom (ja ho han estat fent des del primer minut d’aquest confinament, amb propostes de tot tipus, colònies virtuals o activitats per les sortides al carrer) per a educar i donar espai als infants des de propostes integrals, encara que s’hagi de mantenir la distància física; colònies, campaments, casals d’estiu i múltiples propostes educatives organitzades per entitats com la nostra. Tot plegat, un munt  d’iniciatives que han esdevingut sempre, esdevenen en aquests moments i esdevindran en el futur espais privilegiats on treballar per a tots els nens i nenes, adolescents i joves del nostre país, cercant per sobre de tot l’equitat i la proximitat social.

Ara, més que mai, el món del lleure educatiu no pot ser un luxe sinó una gran oportunitat a l’abast de tothom!

Serem capaços de garantir tots plegats i plegades aquest camí vers la proximitat social, per sobre de la distància física?