COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

S'acosten les esperades festes de Nadal. Enguany, es presenten com unes festes especials, ja que tenim el repte de reprendre la normalitat després que les darreres edicions es veiessin afectades per pandèmies, confinaments i restriccions.

Hi ha qui diu que ja no tornarem a relacionar-nos de la mateixa manera, però el que és clar és que es continuaran donant, durant les reunions familiars d'aquestes dates, els desacords típics amb els pares, les desavinences freqüents amb els fills i germans o les discussions ineludibles amb els cunyats. En definitiva: els inevitables conflictes familiars.

Us ofereixo, a continuació, per una banda (A), una sèrie de consideracions i reflexions, encapçalades per frases i refranys propis de la saviesa popular, i, d'altra banda, (B), un conjunt de consells pràctics per fer-vos més agradable la cara menys amable de les festes de Nadal.

A) Claus o consideracions entorn del conflicte i les emocions relacionades: la frustració, la impotència, l’enuig, la ràbia, etc.

—Si algú s'acosta a tu amb un regal i tu no l'acceptes, a qui pertany el regal? —va preguntar el mestre.

—A qui va intentar lliurar-ho— va respondre l'alumne.

—Perquè el mateix val per a l'enveja, la ràbia i els insults —va dir el mestre —quan no són acceptats, continuen pertanyent a qui els carregava amb si.

Anònim.

Tots i totes, en algun moment, ens hem vist desbordats, bloquejats o pertorbats per la mala gestió d'un conflicte. La major part de les persones entenem que es tracta d'una situació que, si es desboca, pot resultar molt destructiva en molts aspectes, encara més si es dona en contextos familiars. No m'interpreteu malament, no pretenc presentar el conflicte com un objectiu que cal erradicar costi el que costi de les nostres vides; no és això. Els conflictes no són dolents en si mateixos, el dolent és no saber, o no poder, manegar-los d'una manera adequada o convenient. També cal reconèixer que, sense ells, no existiria la justícia social, ni la lluita pels drets. El conflicte té el seu sentit i la seva raó de ser, a manera de creixement i de desenvolupament, tant de la creativitat com de la construcció de solucions. Ben plantejat, el conflicte ens pot aportar les oportunitats i solucions que no podríem arribar a descobrir si no se'ns hagués presentat el repte de la seva resolució. Fins i tot, té la qualitat d’enfortir els llaços de les nostres relacions. Fixeuvos, precisament, que les relacions que perduren en el temps no són les que no pateixen conflictes, sinó les que els gestionen adequadament.

Per aquestes raons us presento algunes consideracions que utilitzem en la mediació familiar per redirigir convenientment els conflictes i les seves pertorbacions emocionals conseqüents:

1. «No caure en el parany». No seguir el joc de les provocacions o dels comentaris injustos. En moltes ocasions, el germen d'una mala gestió d'una situació conflictiva radica a aferrar-nos a una sèrie d'exigències superlatives de respecte o de percepció d'injustícies, per exemple:

- No suporto que la meva germana em tracti injustament.

- És intolerable que els meus pares em faltin el respecte.

- Estic fart que les coses no surtin com jo vull, la gent es presenta tard.

- És terrible no aconseguir el que em proposo: el gall dindi s'ha tornat a cremar al forn.

Exigir constantment que les persones del nostre entorn quotidià, especialment els nostres familiars, sempre ens respectin i ens tractin amb justícia, és desitjable, és clar que sí, però no és realista. Simplement, això no passarà sempre. Desafortunadament, en ocasions, no se’ns tindrà el respecte que desitjaríem en les trobades nadalenques. «No caure en el parany» no és resignar-se o permetre que t'humiliïn, simplement és ser més estratègic i intel·ligent en la gestió emocional i social. Això passar per no tenir una mirada curtterminista i poder veure més enllà de les dificultats que es presenten en aquest moment, així com poder fer un balanç dels pros i dels contres que implicarien «caure en el parany».

2. «A paraules de nècies, orelles sordes» No et rebaixis al nivell de qui et provoca o al d'un nen que plora i pica de peus quan les coses no surten com ells volen. En algun moment, algú ens faltarà el respecte i ens tractarà injustament. I cal comprendre que, a escala profunda, no ens convé deixar-nos contagiar per la seva ràbia, la seva ira o les seves males maneres. Ens convé ser conscients que això passarà, estar preparats i no deixar-nos contaminar.

El mateix consell és aplicable a l'exigència que ens imposem quan pensem que les coses han de sortir sempre d'acord amb les nostres preferències. Això implica no saber acceptar que la realitat és tal com és. Exigir que la vida, la gent i les coses deixin de ser com són, perquè siguin com un vol que siguin, és realment desitjable, no ho nego, però no és realista; desgraciadament, obeeix a una realitat que s'imposa. Ja que és inevitable que això passi, hem de concentrar les nostres forces en estar preparats i respondre d'una manera més eficaç i menys nociva quan se'ns presentin les provocacions i els comentaris injustos.

3. «Per molt que cridis, no tindràs més raó». Pots tenir tota la raó del món, però si deixes que “la bèstia” surti, perdràs la raó, literalment. Deixar que la ira es desboqui et lleva totalment la raó i no és la manera més constructiva de fer front a una situació conflictiva amb la teva família (ni amb ningú). El fet que ens tractin malament no ens legitima moralment per respondre de la mateixa manera o amb una resposta violenta. Només contribueixes a una escalada sense fi del conflicte. Reaccionar agressivament davant el conflicte tampoc ajudarà al fet que les coses siguin com tu prefereixes que siguin. Empraries una energia molt valuosa que no et portarà a res. Bé, sí, et portarà a pagar una gran factura emocional i a una deterioració de les teves relacions familiars, moltes vegades irreparable.

4. «No hi ha mal que duri cent anys». No et subestimis, ets més fort del que creus; pots suportar que et tractin injustament o que les coses no surtin com t'agradaria. Pots aguantar tot això, no és intolerable, ni insuportable; realment són situacions incòmodes, desagradables i inconvenients, però mai terribles o insuportables. Entén i assumeix que els altres et poden molestar; no és la situació preferible, però si exigeixes que això no passi mai, aquest acteimposició dogmàtica t'alterarà. És la teva exigència que és intolerable, la qual cosa et produirà pertorbació i sofriment. La clau està en com t'ho prens o vols prendre-t'ho: «no és el Pep qui em posa molt nerviós, soc jo qui li dona el poder al Pep perquè em posi molt nerviós».

5. Aferrar-se a la ràbia és com agafar un carbó cremant amb la intenció de tirar-lo a algú; ets tu qui et cremes. (Buda). Apliquem també unes reflexions pràctiques sobre què passa quan no posem mesures per redirigir el nostre conflicte d'una manera adequada:

- De què em serveix posar-me com una fera quan algú del meu entorn no es comporta com jo crec que és la forma correcta?

- Arreglarà això les coses? És aquesta la manera com m'agradaria reaccionar?

- El fet de reaccionar impulsivament davant d’aquest conflicte m’ajuda a ser la persona que vull ser i a mantenir unes relacions sanes?

- Quins són els avantatges i inconvenients de reaccionar de forma inadequada a aquesta desavinença? Com vull que em recordin els meus familiars, amics i companys: com una bona persona o com una bèstia irracional?.

6. «Mai no és tard quan arriba». Considera que sempre ets a temps de rectificar i assumir la teva part de responsabilitat. Una de les demandes que ens trobem en els serveis de mediació és que els usuaris dels nostres serveis ens exigeixen que els brindem les claus definitives, les tècniques infal·libles o el beuratge màgic que erradiqui d'una vegada per sempre els conflictes de les seves vides o, com a mínim, aquest conflicte «que porten». Això és irreal, com us deia anteriorment, perquè el conflicte és una eina evolutiva i necessària, que no cal negar, sinó redirigir. I sempre som a temps de reconduir-ho, encara que algú hagi ficat bé la pota fins al fons; sempre som a temps d'esmenar allò que s’ha espatllat, de corregir els errors, de reposar el que s'ha trencat, etc. Mantenir aquesta actitud de responsabilitat davant del conflicte surt molt més a compte, sens dubte, que obrir la porta del terreny de la devaluació i el menyspreu de l'altre. És millor obrir la porta de la responsabilitat i la humilitat. No deixis que un conflicte mal gestionat es dilati en el temps, encara menys amb familiars i éssers estimats.

B) Tècniques per aplicar quan el conflicte ens desborda.

El conflicte, en excés i mal gestionat, pot resultar perjudicial i pot trencar relacions que són fonamentals, com ara les familiars. No és convenient manejar-ho amb empipament, ràbia, frustració o impotència; entre altres raons, deixar-nos portar per aquestes emocions a l'hora d'afrontar una situació conflictiva, pot ser molt nociu per a nosaltres i per a les persones que estimem i que formen part del nostre cercle més íntim. A continuació us facilitaré algunes tècniques concretes per aplicar quan el conflicte ens desborda i no sabem com reaccionar:

1. Tècnica de «temps fos» o «knock out». Si et veus molt desbordat pel conflicte, sempre pots canviar d'estada, de sala, fins i tot sortir al carrer, i deixar que es refredi la situació per no reaccionar, en calent, d'una manera inconvenient i soferta.

Pensa que, encara que tinguis ganes de desplegar tota la teva ira, això no et convé, encara que puguis tenir raó. Reflexiona entorn de «com m'agradaria que em recordessin els meus fills, la meva parella, els meus amics o familiars?», «Si em gravessin ara els del programa de televisió Hermano mayor, com sortiria? Hi estaria orgullós? Aquesta que veig és la persona que vull ser? Així vull ser recordat?».

2. Tècnica del volcà o semàfor. Has d'aprendre a identificar les teves sensacions, la ràbia i l'empipament, emocions típiques en els conflictes familiars. Són com un volcà, passen per diferents nivells abans d'entrar en erupció. Cal identificar on estan aquestes emocions, on es localitzen —per exemple, en el pit, en la gola, etc.— o imaginar, també, que són com un semàfor. És convenient reconèixer el nostre «punt de no retorn»: on neix, quan neix i abans que arribi al color vermell, és el moment de fer un STOP, un acte-indicació que et convidi de manera imperativa a parar i fer un TEMPS FOS (sortir de l'habitació, com dèiem abans). Aquí és el moment d'accedir i tenir present les consideracions de la part A) que detallo més amunt.

3. Tècnica d’estirar les mans. També pots aplicar la tècnica de llevar-te la tensió estrenyent els punys i estirant les mans ràpidament 30 vegades, ni una més, ni una menys. Per fer-ho, has de contraure les mans, doblegar els colzes, estrènyer i després, zas!, desplegar-los amb fermesa, com si esquitxessis. Té el seu sentit, està demostrat que, practicar aquest exercici, és molt útil per desactivar l'adrenalina i treure-li càrrega a les emocions negatives, quan un conflicte ens està afectant.

4. Tècnica de la respiració 5"-7"-10". Aquest mètode consisteix a inspirar lentament amb el diafragma durant 5 segons, contenir la respiració durant 7 segons i exhalar sense pressa durant 10 segons en el moment que es presenta o s’estigui a punt de presentar el conflicte i el seu conseqüent sofriment. Respira seguint aquest patró durant diversos minuts, repetint el cicle. També pots utilitzar altres mètodes de relaxació que tu prefereixis o amb els quals estiguis més familiaritzat.

Acomiado aquest article amb un bell poema de Sam Keen, anomenat Per a crear a un enemic:

Per a crear un enemic pren un llenç en blanc i esbossa en ell les figures d'homes, dones i nens. Submergeix en la paleta inconscient de la teva ombra alienada un gran pinzell i gargoteja als estranys amb els tèrbols colors de l'ombra. Dibuixa en el rostre del teu enemic l'enveja, l'odi i la crueltat que no t'atreveixes a admetre com a pròpies. Aombra tot apunto de simpatia en els seus rostres. Esborra qualsevol indici dels amors, esperances i temors que es constel·len caleidoscòpicament en tom al cor de tot ésser humà. Deforma el seu somriure fins que adopti l'aspecte tenebrós d'una ganyota de crueltat. Arrenca la pell dels ossos fins que apunti l'esquelet inerme de la mort. Exagera cada tret fins a transformar a cada ésser humà en una bèstia, una feristela, un insecte. Omple el fons del quadre amb tots els diables, dimonis i figures malignes que alimenten els nostres malsons ancestrals. Quan hagis acabat el retrat del teu enemic podràs matar-lo i esquarterar-lo sense sentir vergonya ni cap culpa. Perquè llavors el que destruiràs s'haurà convertit en un enemic de Déu o en un obstacle per a la sagrada dialèctica de la història.

Us desitjo unes bones i «ben gestionades» festes de Nadal.