COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Gran part de les entitats socials catalanes tenen un objectiu compartit: transformar les injustícies i avançar cap a un horitzó equitatiu. Aquesta és l’energia solidària que mou el seu dia a dia i la brúixola que les ajuda a no perdre el nord quan van maldades. Fent un repàs a la missió –aquella formulació que fa d’àncora per saber quina és la finalitat última– d’entitats d’arreu del territori, no és estrany trobar-hi expressions com “visió emancipadora”, “acollir, acompanyar i defensar drets”, “denunciar situacions injustes” o el “treball per la dignitat i els drets de les persones”.

El punt de partida és la transformació social. Aquesta és la motivació de les més de 3.800 entitats del tercer sector social a Catalunya per apujar la persiana cada matí i treballar per la millora de les condicions de vida de col·lectius ben diversos, especialment d’aquells en situacions de vulnerabilitat. Ara bé, què passa quan els equips tècnics queden atrapats en l’acció quotidiana, la gestió dels projectes o els tràmits burocràtics? Que la tasca transformadora cap a tota la societat, l’anomenada incidència, resta en un segon pla i es prioritza l’atenció directa i la gestió. És evident i natural.

Aturem-nos un moment aquí. ‘Incidir’ té diverses definicions que ens interessen. D’una banda, és deixar petjada, deixar marca. Aquí no hem de perdre de vista que la principal empremta que deixen les entitats és la seva feina: els fets parlen per si sols, i és aquesta la fortalesa que ha de tenir en compte el ric i divers teixit social del nostre país. No tindria gaire sentit que una petita entitat d’acció social d’abast municipal decidís fer una inversió descomunal i contractar a cinc persones investigadores i comunicadores dedicades exclusivament a la incidència. Amb el que tenim i el que som hem d’aconseguir el màxim.

El verb incidir s’utilitza també per definir una errada, una falta. Ja sigui per demanar al tècnic que arregli un ordinador o bé per sancionar un alumne a les aules d’un institut. Aquesta accepció de la incidència és present. Traduint-ho al llenguatge del sector social podem dir que fa referència a la denúncia pública, a la visibilització i al litigi estratègic. Deixar marca i denunciar, aquesta és l’essència de la incidència social i política. Dues línies de treball que des de la comunicació es poden treballar amb força.

De l’autobombo al poder de la narrativa

Els projectes i activitats d’una entitat són la matèria primera comunicativa. És el contacte directe amb la realitat social i l’espai on es coneixen les històries personals i de vida de les persones usuàries. La comunicació d’aquestes iniciatives s’acostuma a fer amb l’objectiu de guanyar visibilitat i esdevenir referents en un territori o àmbit, o bé per garantir un cert engagement o vinculació que es pugui traduir en un compromís per part de la societat civil. Una adhesió que pot anar des de seguir i compartir el dia a dia a les xarxes socials fins a donar suport econòmic, passant per la participació activa a l’entitat.

Abusar de l’estil comunicatiu centrat en la difusió de l’activitat pròpia té un risc evident: parlar només de ‘nosaltres’. “L’associació impulsem”, “a la fundació hem fet”, “la nostra cooperativa ha estat present a” són expressions que no hem de deixar de banda –fem coses i s’han de donar a conèixer- però des del prisma de la incidència social no podem oblidar que disposem d’una talaia privilegiada per observar la realitat social. I un deure del tercer sector és visibilitzar les situacions d’injustícia per tal de transformar-les.

Així és interessant cercar una narrativa de l’entitat. Un to i discurs que estigui centrat en les persones ateses, en les seves vides i singularitats. Un llenguatge comunicatiu que permeti anar del més concret –les històries de vida– al fet abstracte –les desigualtats estructurals. Relatar fets i processos personals que duen a una determinada situació o que possibiliten fer-hi front. Context i matís per superar la xifra freda i l’estadística.

Ara bé, no tot s’hi val. Cal posar el prisma a comunicar des de la història personal, defugint absolutament el morbo i el groguisme. Explicar una història no ha de ser una intrusió ni una vulneració de la privacitat, sinó una denúncia. Són històries que es poden narrar des dels canals de comunicació propis de l’entitat, però és molt important elaborar una agenda de contactes amb periodistes sensibles amb la causa que defensa cada entitat. Mitjans locals o comarcals, cronistes socials, periodistes especialitzades en salut mental, podcasts del sector: cal seguir quins són els comunicadors especialitzats en l’àmbit i territori i establir una relació de confiança mútua.

Res no pot substituir el cara a cara

Hi ha una falsa creença, força estesa, que assegura que a través dels canals digitals es pot fer tot en comunicació. En alguns camps pot ser correcte, però en el sector social no ho és. Cal considerar l’online i l’offline com a espais complementaris on comunicar a diferents públics i generant complicitats, però un mai no podrà suplir l’altre.

El relat en primera persona, la interacció i resolució de dubtes, l’adaptació als interessos dels interlocutors, la comunicació clara i dinàmica són competències de gran utilitat. Com apunten Jordi de Miguel i Montse Santolino al Manual de comunicació associativa 2.0 no hem d’oblidar mai que “tot comunica”, i una entitat elabora el seu missatge a partir de “la suma de molts petits missatges creuats”.

Així no es poden desaprofitar espais de trobada personal i presencial per incidir en els àmbits que siguin d’interès. En podem trobar alguns exemples pràctics en el sondeig a entitats afins sobre determinades temàtiques innovadores en les quals es vol incidir, la construcció d’una base de confiança i col·laboració amb agents socials implicats en la temàtica, l’explicació davant un públic més o menys extens de les campanyes que estan en marxa i la rendició de comptes i seguiment d’aquelles iniciatives d’incidència que ja s’han fet.

Efecte taca d’oli

Un darrer element, en sintonia amb la presencialitat, és la cura de la comunicació interna. Ningú no farà millor d’altaveu difusor de les causes d’una entitat que aquelles persones que s’hi senten fortament vinculades: voluntariat, equip tècnic i base social en un sentit ampli.

En aquest sentit, moltes entitats acostumen a descuidar-se d’explicar internament que s’inicien campanyes d’incidència, que s’estan treballant temes estratègics o que s’han produït materials divulgatius per sensibilitzar sobre una temàtica concreta.

La incidència interna ens assegurarà que l’equip de l’entitat i tota aquella gent que hi està vinculada rema a favor de la causa que es denuncia, que n’està informada i n’és sensible. Quantes entitats han fet gires per instituts o espais ciutadans explicant una gran campanya d’incidència que tenen entre les mans mentre que part de la base social desconeix que s’està treballant?

Aquest punt té una solució senzilla. Cafès informatius abans o durant el temps de voluntariat, presentacions en exclusiu per a la base social, vídeos on la persona responsable expliqui de què es tracta i en què consistirà la campanya que es vol començar... Les possibilitats són infinites, però mai cal deixar de banda la comunicació interna en els processos d’incidència. Si s’aconsegueix que des de tots els àmbits de l’entitat es remi alhora per una causa, la força es multiplica, és l’efecte taca d’oli, que pot arribar a espais i persones que no es tenien presents.

En conclusió, aquestes quatre pinzellades poden servir d’ajuda per enfortir la incidència des de la comunicació social. Convertir el fet de relatar les activitats pròpies d’una entitat en un espai de visibilitat de realitats ocultades, dotar-se d’una narrativa i discurs de l’entitat, cercant el to alineat amb la causa que es defensa són elements indispensables per multiplicar l’impacte d’allò que defensa l’entitat. Alguns elements ben bàsics perquè l’horitzó de transformació social sigui la senya identitària de l’organització.