COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Sovint he escoltat persones que davant les dades o relats de violència sexista exclamen qüestionaments del tipus “però perquè aquestes dones ho aguanten?”, “perquè no ho denuncien?” I posteriorment a aquestes preguntes se’n succeeixen d’altres encara més esfereïdores que qüestionen aspectes com l’origen social, cultural i edat de les dones, com si aquestes característiques fossin explicatives del “perquè aquestes dones ho aguanten”.

El primer que hem de tenir clar, i així ho reflecteixen les estadístiques, és que la violència de gènere no té ni classe social, ni origen cultural, ni edat. No hi ha cap dona de cap grup social en concret que es estigui exempta de patir una situació de violència. És precisament per això que s’ha definit i legislat com a violència de gènere o violència cap a les dones, perquè és exercida pel fet de ser dona i darrera d’aquesta aquesta violència hi ha un sistema patriarcal imperant que és el substrat que permet l’exercici de la violència cap a les dones.

Concretament, centrant-nos en la violència de gènere exercida en el marc de la parella (o ex parella) hi ha molts motius pels quals és molt difícil allunyar-se de la relació. Un d’ells és la forma de ser exercida, el que anomenem el cicle de la violència que s’estructura en diferents etapes.

Fase 1: Acumulació o tensió

Es produeix una escalada gradual de tensió en què l’hostilitat de l’home manifestada amb crítiques, crits o insults va en augment, sense motiu comprensible i aparent per a la dona, més enllà del que ell li vulgui fer creure a ella, posant-la en dubte i culpabilitzant-la de diferents situacions.

Fase 2: Explosió violenta

Descàrrega incontrolada de tensions acumulades (atacs físics, sexuals, amenaces, etc.) que fan que es produeixi un incident agut d’agressió.

Fase 3: Lluna de mel.

Desapareix la violència i la tensió. L’agressor utilitza la manipulació afectiva perquè la dona no l’abandoni, argumentant un penediment amb promeses de canvi, regals, etc. que aparenten ser sinceres.

És important destacar que sempre es donen aquestes fases que es retro alimenten entre si. És a dir, la violència de gènere en l’àmbit de la parella no es sostindria si no fos perquè en la primera fase l’agressor fa posar en dubte a la víctima les seves opinions, visions, amb una alta dosi de manipulació psicològica. Sense aquesta manipulació psicològica no es podria arribar a la segona fase amb esclats de violència, sense que prèviament la víctima no estigués condicionada i debilitada psicològicament. I alhora, si no hi hagués la fase 3 on la dona considera que el penediment de l’home és real i té esperança en que allò que ha passat acabi i es pugui restablir la relació.

Per tant, els motius “pels quals una dona aguanta la violència de gènere” són molt complexes, i no s’han de simplificar o frivolitzar. Al mateix temps que denunciar no sempre ofereix garanties a les víctimes, ans al contrari, sovint les posa en la situació de retrobar-se amb el seu agressor que desprès del procés es troba amb afany de venjança. En aquest sentit, és important reclamar als poder polítics la necessitat d’ampliar les mesures de protecció integral a les dones víctimes de violència de gènere, per a garantir la seguretat a totes les dones.