COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Quan estem atenent una persona gran, amb algun tipus de dependència o malaltia, estem segurs que estem posant la seva dignitat en el centre de la nostra actuació, sigui com a professionals o com a cuidadors no professionals? Segurament podríem assegurar que estem pendents de cobrir les seves necessitats, però ... I si això no fos suficient? Ens hem preguntat alguna vegada si l’atenció a una persona amb situació de dependència hauria d’anar més enllà de cobrir les seves necessitats bàsiques?  Això és possible? La resposta és que no es tracta tant de si cobrim o no les seves necessitats, sinó de COM les cobrim.

El model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) se centra en aquest COM. I aquest COM implica realitzar les intervencions des de la perspectiva de la persona que ha de ser atesa. Això vol dir tenir una visió, en aquesta mateixa línia, de tots aquells que han d’intervenir. En l'àmbit dels cuidadors no professionals han de tenir en compte el model per a actuar segons el COM. En un àmbit residencial o de serveis és un model que abasta a tots els professionals d’un servei – des dels gestors, directors, passant pel personal d’atenció directa i  indirecta- sota una mateixa mirada que fuig d’una aplicació excessivament tècnica o assistencial per centrar-se en una visió més humana.

En l’ACP s’estableix un paper terapèutic d’allò que és quotidià (alimentar-se, anar al lavabo, vestir-se...) a la vegada que es ressalta allò que és significatiu per a cada individu. Tot això es fa des del prisma que defineix l’atenció gerontològica i que es basa en: personalització, mirada integral, promoció de l’autonomia, participació, benestar subjectiu, privacitat, integració social, continuïtat, independència. Sota una premissa bàsica: la DIGNITAT.

I què vol dir mantenir la dignitat? La principal característica que defineix als models d’atenció orientats en la persona, vers altres models tradicionalment dissenyats des de l'òptica dels serveis, és que reconeix el paper central de la persona usuària en la seva atenció, i en conseqüència, es proposen estratègies perquè sigui ella mateixa qui realment exerceixi el control sobre els assumptes que l'afecten. I això té molt a veure amb mantenir la dignitat.

Si el model s’implementa en l’àmbit residencial, es tindrà cura de la persona. La gerontòloga Teresa Martínez ens explica com també tindrem cura del seu entorn. Per aconseguir-ho, aplicarem el Model Housing que permet viure fora de casa, però com a casa. Podran estar envoltats de les seves pertinences i records i podran preservar la seva independència i privacitat prenent les seves pròpies decisions i controlant el seu dia a dia.

Per exemple, si una persona té el costum de dutxar-se a primera hora del matí, per què no mirem de mantenir aquest costum en la nostra planificació de dutxes? I, per què no podem organitzar diverses comissions participatives on els residents diguin la seva i consensuïn amb els professionals pertinents? Una comissió d’alimentació on es participi en l’elaboració dels menús on també integraríem el personal de cuina i el personal sanitari. Una comissió de sortides i/o festes on integraríem a l’educador o educadora social, el o la terapeuta, el treballador o treballadora social, etc.

Una eina molt eficaç per aconseguir saber tot el que ens interessa per aplicar el model ACP és la història de vida. Es tracta d’un document que anirem completant a mesura que anem parlant amb la persona i ens expliqui la seva trajectòria vital, amb vivències positives i negatives, amb il·lusions i decepcions, amb històries felices i tràgiques. Una història de vida detallada, completa..., que ens mostri totes les peculiaritats, els gustos, fins i tot, les excentricitats. Només coneixent a fons cadascuna de les persones que atenem podem donar-los aquesta atenció personalitzada amb ells i per a ells. I si ells ja no poden explicar-nos-ho segur que ho podran fer els seus familiars més propers, amics i veïns.

Cada persona és un món. Només coneixent aquest món podrem oferir-los una atenció centrada en ells mateixos. Vetllem perquè així sigui. Vetllem perquè siguin propietaris de les seves vides.

Vull acabar amb una frase de l’escriptora nord-americana,  Laura Hillenbrand  que pateix la síndrome de fatiga crònica. Ella ens diu: la dignitat és essencial per a la vida humana, així com ho és l'aigua, l'aliment i l'oxigen. La seva retenció obstinada, fins i tot a través d'un extenuant esforç físic, pot mantenir l'ànima d'un home en el seu cos, més enllà del que el cos pot suportar.