COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

El món de la discapacitat sempre ha estat poc inclusiu per no dir gens. Des de fa només  30 o 40 anys s’ha començat a canviar la visió de la persona amb discapacitat, aquesta ha passat de ser un agent passiu i malalt a un agent actiu i social, el qual ha de tenir els mateixos drets que qualsevol  altra persona.

S’han començat a fer diverses propostes psicoeducatives per a treballar amb les persones amb diversitat funcional per tal de poder explotar les seves capacitats i així poder fer que estiguin en igualtat de condicions. Això és el que diu la llei, però la realitat és molt diferent.

En el món del lleure, a dia d’avui, encara es treballa des de la perspectiva de la integració, i no de la inclusió, que vol dir que els infants amb diversitat funcional s’entén que poden participar del lleure, però aquest no és un lleure adaptat, sinó que posem una persona de suport que l’ajudarà a fer allò que la resta fan. Però això es integració i el que busquem, o el que s’hauria d’aconseguir és la inclusió. Que vol dir que haurien de ser activitats de lleure pensades per a tots els infants, en les que no hi hagués barreres i que tots i totes en poguessin gaudir en igualtat d’oportunitats. Hi ha molts infants amb diversitat funcional, amb capacitats molt diverses i amb maneres de fer molt diferents, el què ens cal és conèixer les diverses discapacitats per a poder oferir un temps de lleure de qualitat, a qualsevol infant.

Per què és important el temps de lleure per a l’infant amb diversitat funcional? El temps de lleure, a qualsevol persona, li aporta benestar i, a més a més, en aquests espais de lleure, pot permetre’s en aquell temps el poder assajar comportaments i conductes; pot posar-se a prova, pot somiar i frustrar-se sense conseqüències... i moltes altres coses. Aquests infants, per la seva condició, tenen poques oportunitats de gaudir d’espais de relació ordinaris, en els quals puguin aprendre entre iguals i on puguin relacionar-se com qualsevol infant. I quan entren en algun servei d’oci, no es tenen en compte les seves capacitats diverses per a oferir activitats que l’ajudin a desenvolupar-se a nivell personal, per això, és molt importat que tinguem cura d’aquests espais, per a que sí es pugin donar aquestes condicions de presència, la importància de ser-hi; de poder participar i poder gaudir i créixer a partir de les propostes d’activitats per a tots/es.

Com podem fer això? Primerament hem de canviar la manera de enfocar el lleure, hem d’esborrar la manera de plantejar el lleure, des dels jocs tradicionals competitius, fins als espais on oferim aquest lleure.

Les activitats que oferim, han de ser des d’un inici inclusives, o sigui pensades per a qualsevol infant amb qualsevol característica (cecs, sords, TEA, immigrants -que no coneixen el llenguatge-, amb retard cognitiu, i altres infants amb diferents particularitats).

Per això s’han de revisar les programacions en clau inclusiva, i comprovar si tots i totes podrien participar i gaudir a partir de les propostes d’activitats fetes. No serveix pensar una activitat i, si en el moment de dur-la a terme, ens trobem a un infant amb diversitat funcional, “adaptem” de manera ràpida –i segurament poc ajustada, ja que no serà l’adequació òptima per a tots/es- aquella activitat. Per  exemple: “juguem un partit de futbol i tenim un infant en cadira de rodes, i el posem d’àrbitre”. Aquesta no seria una bona proposta. En canvi, podem valorar des de l’inici si aquesta persona té mobilitat de cames i podria fer passades o si té mobilitat de braços i podria fer de porter... i, llavors, en comptes de fer un partit “tradicional” podem fer “estacions” on es practiquin aquests moviments i on tothom pugui participar i passar-ho bé.

Quasi tot es pot adaptar, la majoria de propostes d’educació en el lleure que s’han desenvolupat fins el moment –excepte aquells casos que ja fa temps que hi treballen i ja estan molt elaborades- ens han de servir com a base i a partir d’aquí poder anar fent modificacions, emprant la creativitat i el coneixement de les característiques dels infants participants, per a que aquestes propostes les pugui gaudir qualsevol infant. Es tracta, d’alguna manera, d’entrenar la ment a ser inclusiva.

Els espais també ens limiten molt a l’hora de proposar activitats inclusives, un pati on només hi ha una pista dos porteries i dos cistelles, ens deixa, d’entrada, poc espai a la inclusió.  Per això s’ha d’anar pensant en oferir espais més inclusius: on hi hagi racons manipulatius, on hi hagi sorrals, on pugui haver-hi una part natural, espais amb materials diversos amb una funcionalitat no determinada, i que no limitin la creativitat de ningú: rodes de cotxe que serveixin tant de vaixell nàufrag com de taula per convidar a dinar els amics..., hem d’intentar crear espais on es fomenti la cooperació i la creativitat i on ningú per la seva condició es vegi limitat a poder participar-hi.

Hem de pensar en més espais que els ordinaris, la sala de psicomotricitat pot servir com a sala de relaxació, l’aula d’informàtica pot ser el cinema, a la biblioteca es pot crear una ludoteca, al pati poder gaudir  d’una zona de descans... hi ha múltiples opcions sempre i quan, aconseguim trencar amb el lleure que tenim als nostres caps, i pensem en clau inclusiva.

Tot i això, cal ser conscients també, que hi haurà ocasions en les que la inclusió es pot veure afectada per la condició de l’infant, és cert, però hauríem d’intentar que aquestes fossin les mínimes possibles, ja que són infants que ja tenen moltes barreres, i s’ha de mirar de reduir-les  -en tots els espais i nivells- també en el temps d’oci.

Des del lleure, hem de contribuir de manera clara i decidida, perquè a nivell social es pugui avançar cap a la construcció de comunitats cada cop més acollidores i inclusives, que visquin la diversitat com un enriquiment. Per això, des dels espais de lleure cal donar també papers protagonistes i actius als nens/es amb diversitat funcional. Cal doncs, fer una aposta clara i decidida per tal que els espais de lleure siguin enriquidors per a tots els participants, celebrant les diferències. I és aquí on rau la importància d’introduir la mirada inclusiva en la programació que elaborin els equips de monitors/es.

En relació amb aquest tema, la Fundació Pere Tarrés ofereix els següents cursos de formació:

https://www.peretarres.org/formacio/curs-aprenem-fer-programacions-tot-tipus-dinfants?codi=5147

https://www.peretarres.org/formacio/curs-com-puc-treballar-lambit-lleure-diversitat-funcional?codi=5154