COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Es compleixen ara 20 anys de la llei més important en matèria de justícia juvenil, concretament, és la Llei de responsabilitat penal de menors, que va ser aprovada el gener del 2000. Feia molt de temps que la societat demanava una nova llei, una regulació, més garanties pels menors però, sobretot, que tingués un component, per una banda, sancionadora i, per l’altra, educativa.

Veníem d’uns temps on els menors no tenien gairebé ni drets ni garanties. El marc normatiu d’aleshores tenia més un component sancionador que no pas educatiu.

La Llei va ser aprovada amb una amplíssima majoria i, tot i que determinats partits en un moment determinat es van abstenir, tothom va considerar que era un gran avenç respecte el sistema de justícia juvenil.

Recordo bé els debats, els debats també en el propi Parlament, quan, d’alguna manera, es discutia si més aviat agafaríem el model alemany o el model francès. Mai es copia un sistema exactament perquè la realitat del país és una altra, però en aquest cas nosaltres ens vam decantar més aviat pel model alemany.

El model alemany significava que, per sota d’una determinada edat, els menors no són responsables. Va entrar amb una proposta d’avantprojecte amb els 13 anys i, arran d’una modificació i una esmena d’Izquierda Unida, es va establir en els 14 anys. Això vol dir que els menors de 14 que fan un delicte no tenen cap tipus de responsabilitat penal. Després ve la franja d’entre 14 i 18 i també es va aprovar la franja 18-21. Només que la franja 18-21 mai va estar en vigor. La vacatio legis, que vol dir que hi ha un  temps per posar en marxa la llei, en aquest cas, aquesta part no es va dur a terme mai.

Per tant, quan parlem de Justícia juvenil, estem parlant de joves d’entre 14 i 18 anys que han fet un delicte. La resposta té un gran pes educatiu i, en tot cas, té una part sancionadora perquè és una mesura imposada. En aquell moment, per exemple, quan es va aprovar la Llei, al voltant d’un 20% de joves encara tenien una mesura d’internament. La Llei posa de forma molt clara  que s’han de fer tots els possibles perquè l’internament sigui l’últim recurs. Des del 2010 fins el 2019, l’internament és només un 7% aproximadament de les mesures.

La immensa majoria de joves estan tractats en medi obert, en sistema de llibertat vigilada o d’una altra mesura. I també es va insistir, en aquell moment, en la possibilitat d’introduir la Justícia restaurativa i la mediació pels joves. Això era, podríem dir, molt modern perquè era molt innovador. Justícia restaurativa vol dir que no només s’està amb els joves sinó també amb la víctima. Llavors, això tenia la intenció de començar pels menors per, poc a poc, poder implantar també en el sistema d’adults.

Avui, 20 anys després, podríem fer una valoració positiva de la Llei, de la manera com es va aplicar, de la manera com es va introduir la Justícia restaurativa. De com es va donar als joves aquesta oportunitat perquè el sistema penal sigui fonamentalment educatiu i no tan sancionador.

Tot i això, la idea en aquell moment de que tot això es podria traslladar al món adult no s’ha produït. De fet, la meva impressió, i ho hauríem de veure amb les estadístiques, és que en aquest país encara es fa un abús massiu de la sanció de la presó. La pena privativa de llibertat en el món adult, és a dir, a partir de 18 anys, encara és la pena més important.

Per tant, aquesta influència tan necessària del sistema de joves cap als adults no s’ha produït. És una situació que jo la veig gairebé esquizofrènica. ¿Per què tenim un sistema tan bo pels joves i a la que compleixen 18 anys entren en un sistema tan repressiu? Això segurament no és el millor missatge que es pot donar per reinserir les persones, per donar una oportunitat de poder, d’alguna forma, reparar el dany produït.