COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Les persones no estem habituades actualment a atendre un familiar dependent ni hem rebut una formació específica per fer-ho. L’atenció continuada, a més, produeix desgast a l’organisme, i més si el cuidador no està ja en plenes condicions físiques per diferents motius, alhora que desgast moral. Es viuen sentiments de tristesa, desànim, falta d’iniciativa que units a la responsabilitat poden provocar cert aïllament social. La dedicació que requereix la cura de la persona dependent provoca que es deixin de fer activitats socials o aficions o que es perdin amistats per falta de contacte.

Fa 10 anys que a la Fundació Pere Tarrés ens vàrem proposar fer un programa que fos útil i beneficiós per a les persones cuidadores, que els ajudés a millorar la seva qualitat de vida. El que preteníem era que la persona que assumia la responsabilitat d’atendre a algun gran dependent, no li suposés una pèrdua significativa en la seva qualitat de vida. Anant més enllà de la donació abnegada a l’ésser estimat mancat de facultats, es pensava en la dificultat i la promoció humana de qui l’acompanyava en aquest període de la seva vida que volem ric per a ambdós, dins les limitacions de la situació.

Amb el programa hem procurat aportar coneixements pràctics i sobretot recolzament humà, afavorir el contacte entre les persones cuidadores que, ben segur, ha estat tan enriquidor o més, que els continguts que els nostres professors hagin pogut transmetre.

Desitgem que les persones que han participat en qualsevol de les edicions del programa els hagi servit per al seu objectiu individual de poder atendre millor al familiar estimat dependent, però també a prendre plena consciència de la seva situació personal.

Estimar l’altre parteix també de saber-se estimar un mateix, de trobar recursos per créixer i viure en plenitud aquesta etapa de la vida, tant per a un mateix, com pels beneficis que reportarà a qui cuidem.

I el més important, que la participació hagi suposat per a ells i elles un canvi d’actituds, d’hàbits, de costums i no només un breu parèntesi en una quotidianitat difícil. Desitgem i confiem que les relacions establertes, que la perspectiva adquirida que pot obrir-los a altres relacions més properes, orientin la seva quotidianitat de forma més plena.

Fins i tot les eines virtuals sobre les quals s’ha pogut treballar, s’han de convertir en instruments que afavoreixin aquests contactes, consultes, relacions de les quals aprenem tècnicament i humana, sabent fer-se valdre en el context familiar, laboral, de lleure i sobretot els omplin com a persones.