EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Davant d’una societat complexa, on únicament l’administració no pot donar resposta a les problemàtiques socials generades per l’actual individualització social i per les polítiques de tall neoliberal; davant també d’una societat on els drets i els privilegis assolits per l’Estat del benestar per part d’uns estrats socials, que al llarg de les últimes dècades no es volen perdre i on les bosses marginals són cada vegada més visibles en l’entorn social però també més invisibles en les polítiques socials, es generen pèrdues de drets, d’inseguretats vitals i de situacions de desigualtat que fa necessari recuperar el treball amb la comunitat. Un treball amb la comunitat que requereix d’educació, de prevenció i de promoció per a tota la ciutadania. 

Una educació que mira a la ciutat, al territori per educar i, a la vegada, la ciutat és considerada espai d'educació ( la ciutat educa ). Com diu un proverbi africà Per educar un nen fa falta la tribu sencera . Una Ciutat educadora que reconeix a la ciutat com a medi educatiu (Tonucci, 2004). Una educació que posa en relleu la dimensió educadora dels diferents serveis, potenciant la coordinació entre les actuacions que s’estan duent a terme al territori i en les entitats de la ciutat.

Un treball amb la comunitat que fa prevenció davant del risc social i els processos d’exclusió. Prevenció que actua en la quotidianitat de les persones, en les comunitats locals i en els barris per enfortir les xarxes de suport social, de solidaritat i de protecció, on la trobada i la relació informal permet reconèixer i desenvolupar capacitats, especialment de les persones més vulnerables de la nostra societat; una prevenció que requereix també d’actuacions i programes sistematitzats i planificats, dirigits a tota la població, treballant des de la perspectiva de processos i de projectes, de caràcter més o menys estable i no únicament amb  accions o programes de caràcter puntual o només de caràcter informatiu; també prevenció orientada a treballar i canviar contextos i poblacions i no únicament individus, amb metodologies innovadores i de proximitat, fent accessibles els equipaments de la ciutat i deixant els serveis especialitzats com últim recurs de la intervenció. Finalment, prevenció on els dinamitzadors comunitaris recuperen el carrer i treballen en connexió amb els equipaments i els serveis dels barris i de la ciutat.

I Un treball comunitari per a la promoció de la ciutadania, desenvolupant l’autonomia i l’apoderament de les persones i de les organitzacions socials i promovent canvis en les estructures institucionals.

Apoderament i autonomia orientats a generar coalicions ciutadanes, capaces de liderar processos de transformació social i també desenvolupant habilitats participatives dels ciutadans en i per a la vida comunitària.

Canvis en les estructures institucionals que requereixen d’actuacions com: a) organització i mobilització col·lectiva en la lluita i la defensa de drets; b) construcció de models de participació democràtica, on la ciutadania participa activament en la pressa de decisions i no únicament en la consulta; c) focalització en la coproducció (construcció) de la comunitat i de l’espai públic i d) reconeixement de la diversitat cultural, de gènere, d’estils de vida, integrant la diversitat d’interessos, de coneixements i de sensibilitats.

Fer possible un treball amb la comunitat des de les perspectives plantejades ens suggereix alguns reptes que caldrà abordar en el marc de l’educació social i el treball social:

1.- Anar abandonant el posicionament residual dels serveis d'atenció a les persones amb problemes / necessitats per anar construint un posicionament universal, de prevenció, de promoció i de suport a les comunitats pròximes, travessades aquestes per les diversitats de gènere, culturals, generacionals i funcionals.

2.- Treball amb la comunitat des de l’atenció integrada e integral que requereix de: a) coordinació i relacions intersectorials entre les àrees d’acció social i d’altres, dins del sistema de benestar (sanitària, educativa, laboral, habitacional i les garanties d’ingressos per a la subsistència) per tal de reduir el pas de les persones per les diverses finestretes d’atenció, reduir al màxim les frontisses entre els diferents departaments i professionals i que les diferents disciplines i professionals puguin actuar i ser considerats en igualtat de condicions i b) treball en xarxa com a construcció de sabers conjunts i d’espais on compartir acords, conceptes i semàntiques. Aquest tipus de treball en xarxa implica renúncia al protagonisme d'un professional sobre els altres, cercant elements transversals que puguin ajudar  a optimitzar els sabers particulars de cada un dels participants, amb lideratges compartits.

3.-La acción comunitaria como práctica de inclusión para fortalecer el capital social, la cohesión y la participación ciudadana. Ante el riesgo de que las organizaciones sociales a menudo centren sus esfuerzos en la gestión de servicios y programas estandarizados de financiación pública (sin sacrificar la profesionalización y la calidad de la intervención) también es necesario: a) arraigarse más en la comunidad y el territorio, b) promover la participación social y la movilización, c) practicar una democracia de contacto entre las personas que comparten el mismo territorio , así como entre ellos y sus representantes políticos (Painter, 2013) y d) promueven un modelo de atención comunitaria centrado en la persona, mediante la aplicación de modelos de desinstitucionalización. 

4.- Promover la innovación social de todas las partes interesadas. Para hacer esto posible es necesario: a) crear nuevas sinergias entre el sector público, el tercer sector, los movimientos sociales, la economía alternativa y solidaria; b) contar con agentes de corretaje entre diferentes tipos de conocimiento (tecnológico, instrumental, científico, experto, innovación, etc.) y entre especializaciones vinculadas a grupos de población y disciplinas académicas y c) de Innovación en la reconfiguración de la comunidad y los recursos existentes.

5.- Calidad del trabajo con la comunidad, a través de la práctica basada en la evidencia y la participación en redes de gestión del conocimiento. Este desafío requerirá que los profesionales y las redes reflexionen sobre la práctica y la intervención y sus acciones tengan un impacto en las políticas públicas.

6.- Fortalecer el empoderamiento de las personas y comunidades frente a las prácticas sanitarias, a través del acompañamiento social como modelo de intervención. Acompañamiento que promueve la participación activa y el protagonismo de los ciudadanos en sus procesos de reinserción social y promoción.

Una serie de retos y oportunidades que desde las administraciones públicas, desde las entidades del tercer sector y desde la ciudadanía se necesitará retomar. Retos que nos estimulan y animan a construir comunidades fuertes y apoyo a las personas, con un enfoque en la justicia social y trabajando para la construcción de políticas, programas y proyectos comunitarios de alta intensidad educativa.

Bibliografia

PAINTER, A. (2013): Democratic stress, the populist signal and extremist threat: a call for a new mainstream statecraft and contact democracy. London: Policy Network.

Tonucci, F. (2004). Quan els infants diuen PROU. Barcelona: Ed. Graó.