EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Comencem observant un escenari real: Un amic proper, intensament compromès amb la seva tasca social, m'explicava un dia que estava cansat i estressat a causa de la seva feina. I què estàs fent per resoldre-ho? – li vaig preguntar. D'entrada, la pregunta li va incomodar, perquè ell no necessitava el meu assessorament, sinó la meva comprensió. Amb tot, em va respondre. Bàsicament feia dues coses. Por una part, acostumava a parlar en espais informals, queixant-se del seu nivell de tensió i de la impotència que li generaven algunes situacions professionals. Per una altre banda, evitava fer propostes concretes als responsables de l'organització del treball, perquè estava convençut que no les acceptarien, que eren incapaços d'aplicar-les o que algunes de les situacions estressants no tenien remei. La conversa va  continuar i, en el seu relat, arribava a la conclusió de que el que feia no l'ajudava a estar menys estressat, però sentia que es desfogava parlant amb persones de confiança i el tranquil·litzava evitar possibles converses incòmodes amb directius.

Després d'unes quantes converses i algunes temptatives per a provar maneres diferents d'actuar davant el seu estrès, va arribar a la conclusió que parlar constantment del estressat que estava i evitar fer propostes per a millorar l'organització eren les dues coses que havien complicat i mantingut el seu nivell d'estrès.  Dit d'una altra manera, les seves dues “presumptes solucions” eren l'aliment del problema. El que semblava desfogar-se puntualment, a llarg plaç el feia estar més ofegat. El que el tranquil·litzava en alguns moments, estava essent font d'ansietat continuada. Era com apagar el foc amb gasolina.

Solucions intentades vs. solucions reals

Tot l'anterior és un exemple del que anomenem solucions intentades. Davant d'una dificultat ordinària de la vida (en aquest cas, les complicacions d'un treball social exigent), podem fer alguna cosa que resolgui aquesta dificultat o, al menys, que ens permeti conviure acceptablement amb ella. També podem, com en aquest cas, fer alguna cosa que converteixi aquesta dificultat en un problema. El primer serien soluciones reals. Al segon l'anomenaríem solucions intentades perquè es queden en l'intent i no arriben a solucionar res. Al contrari: son maneres inadequades d'afrontar les dificultats en les que, a més, solem insistir a pesar de tenir evidències de que no funcionen.

Seguint amb l'exemple, expressar el nostre malestar pot ser útil i necessari en moltes ocasions. Habitualment, ens ajuda a gestionar les emociones negatives i a actuar per tal de gestionar les fonts d'aquest malestar. En aquest cas, però, parlar a on no tocava acabava evitant actuar a on sí tocava, fet que mantenia el problema, cosa que el meu amic va comprovar quan va interrompre les seves solucions intentades i va actuar de manera diferent.

Aquestes solucions intentades el situaven com a víctima i l'excusaven de no fer res davant del seu problema (perquè, des del seu rol de víctima, es convencia de que els únics responsables eren els altres i de que res estava a les seves mans). Parlar el desfogava i li donava la sensació d'haver actuat o decidit, quan en realitat no estava fent res ni prenent decisions per tal de resoldre de veritat la seva situació.

La gestió de les solucions intentades com a base de l'acompanyament estratègic

Comprendre la lògica de les solucions intentades ens dona pistes útils en la intervenció socioeducativa i genera un tipus d'acompanyament estratègic, perquè ens ajuda a entendre que no és suficient amb les bones intencions a l'hora d'acompanyar a algú en processos de canvi o dificultat. Davant d'enfocs centrat en l'anàlisi històric de les causes dels problemes, la lògica estratègica explora els mecanismes que mantenen en la actualitat el problema i utilitza les solucions reals com una guia millor per a la comprensió del mateix. Al final, el mecànic que millor explica l'avaria del cotxe és el que l'ha arreglat.

Aquesta convicció precisa d'un exercici autocrític i honest del propi professional, que assenta la seva intervenció en un compromís de partida: el de, al menys, no ser còmplice en la creació o manteniment dels problemes. Perquè les solucions intentades també poden construir-se amb actuacions profesionals.

La lògica estratègica, nascuda en contextos psicoterapèutics (probablement, en el nostre país, els autors més coneguts son Giorgio Nardone o Andrea Fiorenza, director, aquest últim, del postgrau en Acompanyament sistèmic i estratègic en contextos socials i educatius), té un enorme recorregut encara en els contextos socioeducatius. Un dels reptes que tenim al davant és identificar les soluciones intentades més habituals, el que comportarà, també, consolidar propostes d'intervenció més eficaces. Deia Tolstoi, a l'inici d'Anna Karenina, que totes les famílies felices s'assemblen, però les infelices ho son cada una a la seva manera. Però, a pesar de que les problemàtiques humanes son tantes com persones, famílies o contextos, les solucions intentades son finites, igual que les lògiques que les sustenten.

L'experiència d'incorporar, en l'anàlisi de les pràctiques professionals amb els estudiants d'Educació social i Treball social, el rastreig de solucions intentades, està donant resultats esperançadors. El més important de tots ells és la superació de certs discursos que tradicionalment situen els processos d'intervenció social en el plànol de la bondat assistencial, prescindint del rigor necessari i de l'avaluació de l'impacte real en la vida de les persones. Des d'aquesta  òptica, tot el mon podria  ser idoni per a educar o per a actuar en contextos socials, sempre que tingui vocació, que li importin els demés i que ho afronti amb una actitud adequada. 

Però, com deia Óscar Wilde, també les pitjors obres acostumen a fer-se amb la millor de les intencions. Les persones que ens dediquem a l'acció social trepitgem, utilitzant l'expressió del nostre amic Eduard Sala, territori sagrat, perquè les nostres accions i omissions, les nostres paraules i silencis, els nostres pensaments... incideixen a la vida de persones, que moltes vegades estan, a més, en situació d'especial fragilitat.  La vocació d'ajuda, el compromís ètic i l'actitud proactiva son imprescindibles. Però aquestes tres coses poden no servir de res si no estan al servei de la millora efectiva de la vida de les persones i del canvi de les lògiques que generen malestar i patiment. I això necessita, a més, uns altres ingredients que ens ajudin a actuar com a professionals sensats, formats i rigorosos, que treballin orientats cap les solucions… les de veritat!.