EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

El mirall de l'educació social (que no existeix a Xile com a carrera ni professió, però sí com a pràctica en contextos molt diversos) va servir per posar davant seu a l'escola i repensar el sentit de l'educació, en totes les seves dimensions. L'escola, allà com aquí, sembla haver "segrestat", en ocasions, a l'educació, de la mateixa manera que la instrucció ho ha fet, de vegades, amb l'escola. Reduir l'educació al que es fa a l'escola i reduir el paper de l'escola (en totes les seves etapes) al desenvolupament d'un currículum formatiu oa l'obtenció de certificats o títols és, sens dubte, un dels riscos associats a la universalització de l'escolarització. A aquest risc s'uneix, en el cas de Xile (i de molts altres països), la desigualtat d'oportunitats generada per un sistema d'organització escolar que fa dependre excessivament la qualitat de les escoles del nivell de renda del context en què aquestes es situen i que converteix la qualitat educativa en un bé de consum, no sempre a l'abast de tots. La nova legislació xilena en matèria escolar que s'està acabant de definir intenta posar límits a aquests mals (la desigualtat i la mercantilització).

L'educació és un motor de canvi social

Afortunadament, allà com aquí, molts educadors i educadores treballen cada dia perquè, més enllà dels escenaris concrets en què s'actua i més enllà dels recursos disponibles, persones de totes les edats desenvolupin processos d'aprenentatge i de creixement que els permetin viure amb dignitat les seves vides i desplegar les seves potencialitats. Són educadores i educadors que entenen l'educació com a motor de canvi individual i col·lectiu, com a font d'igualtat d'oportunitats i com a activitat indissociable del compromís ètic i polític (en el sentit més genuí). És aquesta visió de l'educació, carregada de perspectiva social, la qual va convocar a persones amb etiquetes professionals diferents (mestres i les mestres, treballadores socials, psicòlogues, educadors d'adults, pedagogs, psicopedagogs, directius d'escoles i d'entitats socials, sociòlogues, educadores de pàrvuls, responsables polítics ...) fa unes setmanes, a l'Auditori del Centre Cultural Violeta Parra de Cerro Navia. En un país en què no hi ha l'educació social, es va parlar (molt i bé) d'una educació que només pot ser tal si és profundament social.

L'escenari triat va contribuir a la coherència dels discursos. No és el mateix parlar de coses com que els nens i nenes i les seves famílies s'han d'apropiar els espais educatius, del valor de l'experiència com a font de desenvolupament de competències o de la dimensió comunitària de l'educació (per posar alguns exemples) a l'aula magna d'una prestigiosa universitat que en un centre cultural d'una barriada amb serioses mancances socials i econòmiques i amb molts projectes compartits per millorar aquesta realitat. I no perquè a la universitat es desvirtuïn les anàlisis, sinó perquè, de vegades, determinats gestos acosten a l'anàlisi de la realitat millor que les biblioteques especialitzades.

Maya Angelou, artista i activista dels drets civils nord-americana, deia que la gent oblidarà el que vam dir o vam fer, però mai oblidarà com els vam fer sentir. Probablement també van per aquí les revolucions educatives i socials que s'estan teixint en aquesta època líquida, complexa i plena d'incerteses. A l'educació li toca, més que mai, sortir de la seva zona de confort, aquesta que hem construït des de la saviesa dels grans models educatius i que ha anat configurant àrees de coneixements, disciplines científiques i professions geloses de marcar el seu territori.

El focus ja no està en els continguts (d'accés universal i inabastables alhora) ni tan sols en la brillantor del discurs o el mètode dels educadors. El focus està en els resultats, en l'impacte efectiu dels processos educatius en la vida de les persones. Aquí es lliura la batalla i aquí es retraten les intencions. Perquè el valor de l'educació pot mesurar-se amb informes PISA o indicadors de creixement econòmic i també pot mesurar-se en reducció de la desigualtat o en increment del benestar i la felicitat de les persones. I en les decisions que prenem a l'hora de valorar l'impacte de l'educació es desvetlla la nostra concepció de la mateixa i, probablement, una part significativa del nostre sistema de valors i la nostra visió del món.

En Cerro Navia es va parlar d'amor, de felicitat, d'aprenentatge, de la importància de les paraules (per no confondre, per exemple, vulnerats per vulnerables), de sentit, de mirada, de tècnica ... Es va parlar d'educació amb la passió de qui busca interruptors grans i petits per il·luminar el món. És probable, com deia Maya Angelou, que en breu ja no recordem exactament el que vam dir, però estic segur que no oblidarem com ens sentim, com ens vam fer sentir. I potser aquesta és una de les grans lliçons repassades. No hi ha educació que no sigui "educació social", que no neixi de la construcció col·lectiva, de la relació, de la narració compartida de la pròpia vida, aquesta vida que, com cantava Violeta Parra, ens regala tantes raons per estar-li agraïts.