EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

És innegable que les professions socioeducatives han de regir-se per criteris ètics per respondre al gran repte de l'atenció responsable a les persones. La injustícia, les desigualtats, la falta d'oportunitats, el maltracte, la vulneració de drets  i la desesperança són el seu marc de treball, un escenari que no es pot superar només des de la tècnica asèptica. La pràctica professional ha de ser també un exercici de denúncia, un altaveu que incomodi i desvetlli consciències. En aquest sentit, benvingudes siguin totes les iniciatives que aportin reflexió i evidències cap a una forma de fer professió políticament implicada.

Ara bé, com passa amb tot, l'ètica també és una moda que ven: manifesti les seves bones intencions, identifiqui la seva activitat o empresa amb expressions com “compromís ètic”, “responsabilitat social corporativa”, ”empoderament respectuós de les persones” o similars i segurament pujarà uns quants esglaons en el rànquing del “bonisme”. Arribats a aquest punt, cal fer un exercici d'autocrítica: l'autèntica acció política, el veritable compromís moral amb les persones i la societat no passa per declarar bones intencions, sinó per mostrar unes formes de fer que tècnicament i humanament donin resultats tangibles, encara que siguin reduïts o menors del que ens agradaria.

Cal entrar en la cultura del rendiment de comptes: identificar allò que és raonable plantejar-se com un objectiu mesurable dins d'un termini de temps ben acotat, en funció dels determinants del moment (recursos, complexitat de la problemàtica que s'aborda, potencialitat real de l'equip professional, moment que viu la persona amb qui es treballa); explicitar amb transparència les estratègies tècniques que s'empraran a partir del coneixement, l'expertesa i l'estudi, però no només des de l'experiència acumulada; definir les evidències que permetran fer un seguiment acurat del procés; concretar l'estratègia de treball col·laboratiu entre professionals i serveis que tracten un cas per tal que la persona estigui realment en el centre, enlloc de ser-ho els professionals, com sovint passa. Incorporar l'ètica en el dia a dia de l'activitat professional comença per l'autocrítica, per l'autoexigència i per la identificació del que depèn d'un mateix, que no és contradictori amb ser críticament conscient dels condicionants externs.

Però cal començar mirant cap a dins honestament (podem enganyar els altres, però un no es pot enganyar a si mateix). Encara que no s'acostuma a reconèixer, sabem perfectament que és molt fàcil devaluar el discurs del que “caldria fer” (el sentit moral de l'acció), cap a “allò que toca fer” (el que normativament i jeràrquicament ens ordenen fer), i encara més cap “allò que ens convé fer” (el que farem per obtenir un benefici o evitar-nos un problema). No és cap idea nova el que ara apuntàvem: des de sempre s'han denunciat el risc que les professions socioeducatives siguin inhabilitadores en el moment que es resignen al “no canvi” i aquest queda substituït per alguna forma més o menys dissimulada de control.. El professional sovint no és conscient d'aquesta contradicció i, sense voler-ho, es fa còmplice d'una forma de fer que, emparada en el discurs de les bones intencions i el compromís ètic, en realitat li serveix per apaivagar els seus propis dubtes i, fins i tot, la mica de mala consciència que pugui tenir. El rigor en l'estratègia, la voluntat de mostrar l'evidència d'uns resultats, l'autoexigència i el sentit autocrític per crear coneixement i la predisposició al treball cooperatiu sense protagonismes que realment posin el ciutadà/ana en el centre són els ingredients del treball moralment responsable.

Preocupem-nos seriosament perquè l'ètica no sigui una estratègia de màrqueting o una moda més.