EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

El compromís moral en l’exercici professional ha d’anar més enllà de les bones intencions i ha de mostrar evidències en la manera de fer quotidiana.

Però, quins són els condicionants que limiten la voluntat de treballar des d’aquest compromís en les professions socioeducatives? Que fa que es passi del que “caldria fer” (el sentit moral de l'acció), a “allò que toca fer” (el que normativament i jeràrquicament és obligatori), o a “allò que ens convé fer” (el que es fa per obtenir un benefici o evitar un problema)? Repassarem alguns elements que des del nostre punt de vista expliquen aquesta devaluació de la salut moral dels professionals. Primer element: la forma com estan organitzats els serveis i l’autopercepció que de manera implícita es construeix en aquestes professions, fan que es tendeixi a veure l’activitat de manera individual, actuadora, solucionadora, on cada persona aplica allò que sap per “solucionar”. Es pressuposa que si tothom fa bé la seva part, el conjunt quedarà resolt. El problema és que en situacions d’alta complexitat com és el cas de les accions socioeducatives, no hi ha solucions en el sentit clàssic i menys encara receptes que permetin resoldre de manera automàtica. Al contrari, es tracta de construir respostes a mida, i això requereix veure la realitat en clau investigadora, de creació conjunta, des d’una cultura col·laborativa.

Però el professional tendeix a pensar en solitari i encara que aparentment treballa amb altres persones, es tracta més d’un “avançar en paral·lel” que no un “construir junts”. A mesura que es va trobant amb situacions que no sap com resoldre des del seu esquema clàssic de resposta tancada “en solitari”, es deteriora la seva salut moral, augmenta l’angoixa, l’estrès i el sentiment de frustració que porta a conflictes ètics com pot ser qüestionar-se el sentit de la tasca.  Segon element: quan es produeix un conflicte de valors sempre hi ha una vivència subjectiva, però això no significa que s’hagi de tractar com si fos un problema personal. Hi ha una mena d’acord tàcit segons el qual el conflicte que genera malestar és de la persona que el pateix i és ella que se l’ha de solucionar. En les investigacions que estem desenvolupat hem vist que un conflicte ètic que apareix en un marc públic com és la professió, ha de gestionar-se en aquest entorn públic de manera col•lectiva. El problema és de l’equip, no de la persona que l’experimenta.

Aquest conflicte no pot personalitzar-se ni tractar-se en clau privada perquè això genera molta angoixa i estrès: afecta la seva salut moral.  Tercer element: com que habitualment es produeix la confusió anterior, pràcticament no existeixen estructures organitzades de caràcter col•lectiu i públic per a la gestió d’aquests conflictes. La vida professional es dóna en quatre nivells simultanis: en la professió, en un àmbit específic de referència que es construeix de forma interdisciplinària, en la relació d’equip i l’experiència que aquest hagi estat capaç d’elaborar i fer explícita i finalment en la maduració personal que fa cada professional en el seu recorregut. És imprescindible disposar d’estructures professionals que possibilitin retornar la vivència subjectiva individual i privada a un marc col·lectiu i públic per assegurar una major objectivació. Aquestes estructures han de construir-se a partir dels quatre nivells que hem comentat. Per exemple, poden ser de manera simultània un comitè d’ètica interdisciplinari o de cada professió, un assessorament expert o un espai sistematitzat de discussió dins de l’equip de treball. Això permetrà desangoixar el professional i elaborar una resposta més objectiva i més justa per a totes les persones implicades.  

Quart element: a més d’estructures de discussió, cal disposar també de materials de referència que aportin informació tècnica i ajudin a prendre decisions. Aquesta informació significativa ha de provenir de les diferents estructures que acabem de comentar (el codi deontològic prové de la professió; les orientacions tècniques i guies de bones pràctiques es construeixen en comissions expertes o en comitès d’ètica; l’experiència sistematitzada d’un equip s’elabora en els espais sistematitzats de discussió). En síntesi: cuidar del benestar i de la salut moral dels professionals implica acceptar que no hi ha receptes ni respostes tancades per solucionar les mil situacions inesperades del dia a dia. La incertesa i la complexitat pròpies de les professions socioeducatives requereixen construir estructures de suport professional per a la deliberació i la discussió; implica disposar de materials de caràcter tècnic que aportin informació rellevant en el moment de deliberar; suposa treballar des d’una cultura col·laborativa i de construcció conjunta entre professionals; finalment, requereix manifestar l’actitud de cura i d’atenció que es posa en les persones ateses també en els professionals amb qui es treballa perquè ningú se senti sol quan pateix l’angoixa d’un conflicte. Si es donen aquestes condicions, s’estaran posant les bases per prevenir situacions d’estrès, que és el que inhibeix que el professional treballi des del compromís moral.