EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

L’experiència recent viscuda per un familiar proper m’ha portat a reflexionar novament al voltant de l’establiment del vincle entre els professionals i les persones ateses. Els meus alumnes dels graus d’educació social i de treball social m’han sentit parlar moltes vegades de la importància d’establir un vincle estret i de qualitat amb les persones que atenem, perquè la vinculació amb l’altre és fonamental per produir canvis significatius. Ara bé, és impossible aconseguir un bon vincle si prèviament no hi ha respecte. El respecte a l’altre és el primer. 

 Sembla evident, oi? Doncs sovint els professionals ens saltem aquest pas. No parlo de grans faltes de respecte, sinó de petites situacions quotidianes que, per freqüents i per no ser massa greus, les hem naturalitzat i donat per bones. L’experiència a la qual em refereixo a l’inici de l’article té a veure amb la pèrdua de capacitats d’una persona gran, que la va convertint progressivament en una persona dependent.

Des del moment que aquesta persona comença a anar acompanyada d’una altra persona en les visites que habitualment feia sola: al metge, al banc, a la farmàcia, a la treballadora social, etc., els professionals deixen automàticament de dirigir-se a ella, per fer les explicacions pertinents a l’acompanyant (encara que aquest insisteixi en que es dirigeixin a la persona gran). És com si, a més d’un procés de pèrdua de capacitats, hagués iniciat un procés d’invisibilitat. Em direu que no sempre és així i que hi ha moltes menes de professionals. Afortunadament! Però encara considero que hi ha excessives manques de respecte (segurament sense mala intenció per part de qui les fa) que contaminen la relació i dificulten extraordinàriament l’establiment d’un vincle sa.

Cal aturar-nos de tant en tant i reflexionar-hi. He exposat el cas del menysteniment i infantilització d’una persona gran quan comença a perdre capacitats, però també voldria posar l’atenció en altres intervencions poc respectuoses que a vegades els professionals justifiquem per la manca de temps, de personal, perquè l’altre “no s’entera”, perquè cal complir uns horaris, perquè en el fons és pel seu bé... Quan a un nadó no li respectem els seus temps, ni els seus horaris, ni els seus espais i el fem anar al ritme dels adults, perquè quan abans s’acostumi, “millor”, li estem faltant al respecte. Quan parlem d’una persona, amb ella al davant, però com si no hi fos (fet molt habitual amb infants, amb persones amb diversitat funcional, amb persones grans dependents), li estem faltant al respecte. Quan davant la queixa de la persona atesa que també vol ser tinguda en compte, els professionals es miren entre ells amb superioritat i complicitat, com volent dir “ara haurem de perdre el temps explicant-li”, li estem faltant al respecte.

L’únic secret per no caure en aquestes actituds és considerar a l’altre com a tu mateix. Fer l’exercici permanent de posar-nos en el lloc de l’altre i intentar copsar com es deu sentir davant les nostres actuacions professionals. Revisar-nos i autoobservar-nos és el principal i més útil mecanisme per no caure en actituds, que pel fet de ser comunes i poc greus, no deixen de ser irrespectuoses. [Tweet Revisar-nos i autoobservar-nos és el principal mecanisme per no caure en actituds irrespectuoses ]