EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Han passat gairebé 35 anys des que Ridley Scott ens va deixar clar a Blade Runner que la tecnologia no dóna felicitat i que els elements essencials per als éssers humans són una altra cosa de caràcter intangible i intangible. És evident que cal "tenir" recursos per portar una vida digna, però la plenitud de la vida és trobar el sentit de ser i viure (la "societat de l'ésser", en paraules de Fromm) que està més enllà del material. No oblidem que "l'home feliç" del conte de Tolstoi va ser el que no tenia camisa, cosa que sembla conèixer bé al regne de Bhutan, on posen l'èmfasi en la "felicitat interior bruta" com a alternativa al "producte interior brut". En definitiva, el material és el mitjà, no el propòsit.

Els terribles esdeveniments dels últims temps (atacs fonamentalistes, crisis humanitàries, tensions racials i religioses, desastres ecològics....) demostren que tenim molt a aprendre sobre la "convivència" assenyalada per Delors en els "quatre pilars de l'educació del futur" i sobre la construcció d'un nou món on els paràmetres d'èxit i desenvolupament es mesuren des de criteris humanistes , potser "inútil" des del punt de vista de la seva aplicació, com diria Ordine, però fonamental des del punt de vista de la construcció del sentit vital.

Certament, les circumstàncies actuals fan que l'educació social i el treball social no han pogut evitar una forma de treball que posi cada vegada més esforços a posar remei a la urgència material. Això és essencial, però si no ho mires més, corres el risc de distorsionar el sentit moral final d'aquestes professions. Cada vegada més, la idea d'èxit es tradueix en resultats tangibles i materials: tenir un benefici, ocupar un lloc en un recurs, calcular el nombre d'expedients iniciats... elements que ens fan sentir còmodes i recompensats si es mesura l'èxit en resultats materials, tangibles, individuals i a curt termini que responen a l'aplicació de protocols tancats. Aquesta és una manera d'evitar el conflicte de valor, la contradicció o la pèrdua de sentit quan els resultats són insignificants.

Però tots sabem que la incorporació social d'una persona va molt més enllà d'aquesta evidència: requereix el desenvolupament d'elements intangibles que donin sentit a unir-se i sentir-se acollits, aspectes que apunten directament a la idea més complexa de construir comunitat. En aquest cas, la recerca d'efectes positius de caràcter col·lectiu a mitjà termini sovint es deixa de banda, ja que és molt més difícil desenvolupar accions i identificar evidències de progrés.

I així sorgeix el repte fonamental: què hem de fer per construir realment la comunitat com un espai humanitzat d'acollida, protecció i desenvolupament, que articula adequadament l'ésser individual de cada persona amb un ésser col·lectiu? I qui hauria de fer-ho?

No podem posar aquesta pesada càrrega ètica només a l'esquena dels professionals. No seria just tenir uns quants responsables de reparar els efectes de la irresponsabilitat del conjunt de la societat i de les polítiques que permeten que les coses siguin com són, però després es sorprenen per les conseqüències que causen. És imprescindible crear estructures de suport als professionals per resoldre les contradiccions i dilemes de la seva pràctica professional. També hi ha una necessitat d'una educació política de la societat en la qual tothom, des del lloc on han d'ocupar, se senti responsable del que estem construint entre tots i especialment sensible sobre el que deixarem a les generacions futures.

Com va indicar Morin, en un món d'alta complexitat en què els sistemes reguladors es queden curts, el futur es basa en l'autoètica i l'autoregulació. S'ha de tornar a desenvolupar un cert sentit del deure, entès com l'obligació moral que una persona s'autoosu imposa per aconseguir un bé comú. Si no fem els primers passos en aquesta direcció, el risc que s'està prenent és evident: l'ombra dels "no llocs" definits per Auger s'estén sobre les societats modernes, on l'anonimat, la soledat i la supervivència individual creix a partir de l'absència de llaços. També creixen els "territoris totals", transposant les institucions aïllades paral·leles a la societat que definia Goffman i que aquí associem amb la idea de barris convertits en els nous guetos on els professionals aterren cada dia per pacificar-los i contenir-los a través dels recursos, però fent-los impermeables per entrar-hi o deixar-los.

És tasca de tots construir una comunitat acollidora, humanitzada i justa des de la implicació i la co-responsabilitat de tots els agents, professionals i no professionals. Tenim els mitjans tècnics i tecnològics per fer-ho, de manera que aquest canvi depèn en gran mesura de la voluntat i la predisposicío d'iniciar-lo. Hem d'aprendre de nou la generositat per donar com a estratègia per construir la convivència en un món plural, divers, dinàmic, contradictori, sense veritats úniques i universals. I també hem d'entendre que ningú ho farà al nostre lloc: cada persona és sobirana de les seves decisions i co-responsable amb els altres del que construïm junts. Es tracta d'afrontar la tasca de construir un futur que ja és aquí.