EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Els educadors socials, els treballadors socials i tots aquells professionals que ens dediquem a acompanyar persones en diferents situacions i en diferents contextos, tenim clar que, per atendre les persones adequadament, primer les hem d’entendre. Atendre? Entendre? A què ve a tomb aquest aparent joc de paraules? Doncs que atendre sense entendre, ens porta a satisfer les necessitats d’una persona o col·lectiu des d’una actuació rutinària, des del “sempre s’ha fet així”, des del “jo ja sé el que l’altre necessita”, des de la “mecanització” de determinats processos… Mentre que, entendre primer, per després atendre, implica una disposició de respecte i dignificació cap a l’altre; un posicionament d’obertura cap a comprendre les demandes reals de l’altre; implica en definitiva la voluntat d’una vinculació personal i sincera.  

Atendre entenent és rellevant sempre, però especialment amb aquells col·lectius que tenen dificultats per expressar les seves necessitats. Aquelles persones que en el seu dia a dia els costa posar paraules a allò que els passa. Pensem, per exemple, en persones grans que viuen en una residència o persones amb diversitat funcional amb dificultats cognitives que viuen en un pis assistit. Que diferent és l’actuació professional si es fa des de la mera satisfacció de necessitats bàsiques: garantir l’alimentació, la higiene, el descans, etc. o si es procura tenir en compte els desigs i el moment personal/vital de la persona que atenem.

En aquest article volem reblar el clau parlant de la petita infància: com hem de tenir cura dels nadons que, degut a la seva curta edat, no poden manifestar el què senten, com es troben o què els cal? Com cuidem els nens i nenes a l’inici de la vida, quan encara no poden ni saben explicar què els passa i com volen ser atesos? Com els professionals prenem decisions sobre el què els convé i el què no? Com ens encarreguem d’ells? El que apuntàvem a l’inici d’aquest article en relació a “entendre per atendre”, té especial rellevància amb la petita infància, donat que, si quan el nen o la nena plora, gemega, crida o fa rebequeries, intentem posar-nos en la seva pell i entendre què li està passant per comportar-se d’aquella manera, si fem una aposta sincera per dialogar amb el seu “món intern” i donar una resposta en base a aquestes premisses, estem donant a l’infant un missatge fonamental: li estem dient que no està sol davant les dificultats, que els malestars que sent poden superar-se, i que té algú al costat amb un interès genuí per ajudar-lo. En definitiva estem possibilitant l’establiment de la confiança bàsica de la que ens parla Erikson en el seu reconegut Model Psicosocial: la confiança d’estar en un món on se’l té en compte, i que s’aconsegueix gràcies a l’experiència continuada de ser cuidat i estimat. Aquesta confiança bàsica esdevé el pilar on se sustenta tot creixement posterior i ens porta a adquirir la virtut de l’esperança, és a dir, a no enfonsar-nos davant les dificultats, sinó a tenir esperança que ens en sortirem, donat que les nostres experiències primerenques han anat en aquest sentit. Popularment es diu que l’esperança és l’última cosa que es perd, segurament perquè és la primera cosa que es guanya.

Els humans, com moltes altres espècies, estem programats per tenir cura de les nostres cries d’una manera natural. Instintivament els adults ens posem en el lloc del nadó per satisfer les seves necessitats físiques i emocionals. Malauradament hi ha situacions en les quals, per motius diversos, els adults no som capaços de cuidar adequadament els nostres nadons, i aquests viuen dures experiències primerenques que repercuteixen en el seu desenvolupament posterior. Quan el nadó ha viscut cures negligents, abandonament o, en el pitjor dels casos, maltractaments per part dels seus cuidadors inicials, l’infant no ha pogut construir aquesta confiança bàsica de la que parlàvem abans, no ha pogut percebre de manera intuïtiva que la seva vida tingui valor per ningú, no ha pogut vivenciar que ha arribat a un món segur on se l’estima incondicionalment.  En aquestes situacions s’instal·la la desconfiança en el nen/a; arrela el sentiment, majoritàriament inconscient, que no pot confiar en ningú, perquè no hi ha ningú que s’interessi realment pel què li passa.

Quan aquests infants tenen una nova oportunitat de vinculació amb adults sensibles a les seves necessitats (per exemple gràcies a famílies d’acollida, famílies adoptants, educadors/es de CRAES, professionals d’escoles bressol, etc.), la importància d’entendre abans d’atendre encara és més rellevant. Ser capaços d’empatitzar amb la seva inicial desconfiança, d’intentar comprendre les seves conductes i reaccions (potser desmesurades, agressives o estranyes) abans de donar una resposta, marca sovint la diferència entre una bona i una mala praxis. El procés segurament serà més llarg, lent i complicat, donat que haurem d’ajudar a l’infant a desmuntar el pilar de la desconfiança i ajudar a construir en el seu lloc el de la confiança. Però és un esforç que val clarament la pena si així ajudem a un infant a refer les seves bases emocionals inicials, per fer-les més sòlides i segures i, a partir d’elles, poder construir un jo més equilibrat i harmònic.