EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

L’any 2006 apuntàvem que l’educació social s’enfrontava a tres reptes evidents: en primer lloc, era necessari aprofundir en els processos d’identitat per singularitzar-se i entendre qui era i què podia oferir a la societat en el conjunt de professions socioeducatives; en segon lloc, calia reforçar el posicionament ètic perquè una professió de caràcter polític com aquesta ha de tenir clar que els valors que orienten la seva tasca estan al servei de la promoció de la justícia que emana dels Drets Humans; en tercer lloc, era imprescindible augmentar el rigor i la fonamentació dels processos tècnics de treball perquè calia superar el dualisme entre coneixement i vocació. El primer sense el segon crea tecnòcrates sense ànima, mentre que la segona sense el primer pot ser un frau i un engany més pròxim al control social i l’auto realització que no un motor de canvi de transformació de la qualitat de vida de les persones.

10 anys més tard, i mirant en perspectiva, es pot dir que aquests reptes continuen sent vigents;  i no tant perquè no s’hagi avançant en cadascun d’ells, sinó perquè són de caràcter estructural, de manera que sempre estaran presents i mai no seran definitivament assolibles. Si la societat canvia, la professió no pot ser estàtica: sense renunciar a la seva essència, ha d’adequar la seva identitat  al que la societat necessita (la missió, l’autoimatge i els compromisos amb la societat); sense renunciar als seus principis ètics de referència, ha de crear estructures que li permeti contextualitzar-los en els nous escenaris i contextos de treball; finalment, sense prendre de vista tot el coneixement que ha generat, ha d’establir estratègies de creació de nous coneixement davant dels reptes emergents.

Inevitablement, l’educació social ha d’acceptar que el dinamisme i l’adaptabilitat són elements essencials de la seva raó de ser, tant si la veiem des de la perspectiva dels estudis universitaris, com si la mirem des de la perspectiva de la professió (en definitiva, dues cares de la mateixa moneda).

L’univers de l’Educació Social podrà assumir aquests reptes si és capaç de potenciar una cultura professional que es pugui adequar als escenaris de complexitat on desenvolupa les seves tasques. Allò que pot fer cristal·litzar aquesta nova cultura és la professionalitat reflexiva que integra la vocació de servei, el sentit ètic i la voluntat de creació de coneixement. Des d’aquesta perspectiva, la pràctica professional ha de convertir-se en una experiència de recerca quotidiana.

En els nous escenaris de complexitat ja no n’hi ha prou amb l’aplicació de receptes i respostes tancades que algú ha creat en un laboratori. Ara cal potenciar la investigació com a forma específica de treball cooperatiu entre persones altament formades per construir respostes a mida que s’adeqüin a cadascuna de les noves realitats a què els professionals s’enfronten. 

La complexitat de les societats modernes requereix la construcció d’un nou marc de pensament que articuli de forma harmònica la ciència (el saber), l’ètica (el sentit) i l’estètica (la forma de fer). Són temps de trobada, de confluència i de transversalitats entre professions (la transprofessionalitat de les xarxes), entre àrees de coneixement (la transdisciplinarietat del pensament complex) i entre sistemes de valors (un nou humanisme per al segle XXI?).

El dinamisme inherent a l’educació social és un escenari ideal de proves per impulsar aquestes transformacions. Ningú no ha dit que hagi de ser fàcil, però es pot intuir que en un futur que ja ha arribat només seran significatives per a la societat aquelles professions que estiguin capacitades per desenvolupar-se en aquests entorns de complexitat i que, possiblement, aquelles que no s’hi adaptin  es convertiran en activitats secundàries de baix perfil professional.