EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Tot sovint s’associen els problemes de salut mental a factors genètics, hereditaris, de consum de drogues... I passa a un segon pla la importància dels factors socials en l’aparició i el manteniment de trastorns i d’altres problemàtiques associades a la salut mental. Cal recordar que els condicionants socials poden ser tant un factor de risc per a desenvolupar un problema en salut mental com un factor protector. I per factors socials no ens estem referint  únicament a condicions socials de tipus personal viscudes per la persona (com ara la qualitat de la criança rebuda), sinó que també s’hi troben condicions de tipus comunitari, com ara l’accés a recursos de salut mental de qualitat. Pot ser tan protector per a la nostra salut mental tenir una personalitat sana i equilibrada com viure en un territori amb programes de detecció primerenca de la psicosi, per posar un exemple. Els trastorns mentals no només apareixen i es mantenen per determinants biològics, sinó també per determinants psicosocials. La salut mental d’una persona, d’una comunitat, no és una qüestió exclusivament depenent de factors individuals sinó que el tipus de societat en la qual viu una persona hi té una gran repercussió. I són factors decisius per a la nostra salut mental com la societat on vivim dona suport a les famílies en la seva tasca de criança, quin nivell de seguretat econòmica tenen els seus membres, si es promou l’enfortiment de la xarxa comunitària així com quina és la inversió de les administracions en programes socials que millorin les condicions de vida de la població.

Cada 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental, i enguany el lema és la necessitat d’invertir-hi. I és que, encara al segle XXI, la majoria de persones del nostre planeta no té assegurat l’accés a una sanitat pública de qualitat, entre les prestacions de la qual s’ha de trobar en primera línia la salut mental. Les xifres són esfereïdores: segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), prop de 1.000 milions de persones (sí, heu llegit bé: prop de 1.000 milions de persones) presenten un trastorn mental i una persona se suïcida cada 40 segons en algun lloc del món. Tanmateix, són poques les persones que tenen accés a serveis d’atenció a la salut mental de qualitat. Per exemple, en els països amb més desigualtats socials i econòmiques, prop del 75% de les persones que presenten algun tipus de trastorn mental no rep cap tipus d’atenció. Altrament, de mitjana, els països només gasten el 2% del seu pressupost sanitari en salut mental.

L’aparició de la pandèmia de la Covid-19 ha agreujat encara més aquesta situació. I a un doble nivell. D’una banda, perquè la situació d’emergència sanitària ha capgirat els sistemes de salut, també els de salut mental (per exemple, tancament temporal de serveis especialitzats com ara hospitals de dia o centres d’atenció i seguiment de les drogodependències). I, d’altra banda, perquè està clar que l’actual pandèmia ha afectat a la salut mental d’una part important de la població (especialment, però no únicament, d’aquella més vulnerable).

Centrem-nos en aquesta darrera qüestió. Fins la data, el principal impacte de la pandèmia en la nostra salut mental s’ha expressat a través de taxes elevades d’estrès i ansietat (està per veure l’impacte a més llarg termini); estrès i ansietat que es manifesten a través de la por al contagi, l’angoixa de sentir-se sol i aïllat, però també a través del replegament de béns de consum i l’agreujament de trastorns mentals ja existents. El tancament d’escoles i centres de treball, la impossibilitat de moure’s en llibertat, les cues per adquirir articles de primera necessitat… Tot això va agreujar la pressió psicològica a la qual ha estat sotmesa la societat. La incertesa econòmica va amplificar encara més l’estrès. Altrament, també s’han de ressaltar les iniciatives solidàries que van aflorar, per exemple, en els barris per donar-se suport mutu, especialment a aquelles persones que podien ser més vulnerables al virus (com ara les persones grans).

No vull deixar passar per alt que les mesures que van suposar la reclusió de la població a l’inici de la pandèmia podien ser ben assumides o suficientment ben assumides per la classe social mitjana i alta, que gaudeix d’un habitatge que permet espais comuns i espais d’intimitat, potser amb un pati o una petita terrassa, i amb un bon nivell de connectivitat per a tots els seus membres. Però no es van tenir en compte altres realitats. Es va traspassar a les famílies la responsabilitat de complir amb el confinament decretat, però hi va haver un acompanyament prou fort des de la responsabilitat social, és a dir, des de les administracions?

Al maig, l’OMS va presentar un primer informe sobre els efectes de la pandèmia per Covid-19 en la salut mental. Les conclusions són que s’han incrementat els trastorns, especialment d’ansietat i depressió, i s’han agreujat els problemes ja existents. L’OMS anima als seus països membres a augmentar les inversions en salut mental. Ara bé, la inversió no només ha de ser en dispositius mèdics i en intervencions de tipus secundari i terciari, sinó que cal tenir una mirada més àmplia, veritablement de perspectiva biopsicosocial, i apostar decididament per la prevenció primària, aquella que intenta evitar l’aparició de problemes en l’esfera mental. Si realment s’apostés per programes de prevenció en què la dimensió social hi fos integrada, estalviaríem patiment a la població i despeses sanitàries.

Diuen que les crisis poden ser una oportunitat per aprendre i millorar. L’actual crisi provocada per la pandèmia pel Covid-19 pot ser una gran oportunitat per encetar canvis i, en el cas de la salut mental, en què s’ha posat tan de manifest com les circumstàncies socials condicionen el nostre benestar psíquic, esperem que sigui una oportunitat per invertir en investigació biomèdica en salut mental, per descomptat, però també per invertir en programes socials que millorin el benestar de la població.