EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Fer un bon acompanyament socioeducatiu pot semblar fàcil, però estar al costat de l'altre en la distància justa i quan l'altre ho necessita de veritat, no ho és tant. Al Màster universitari en models i estratègies d’acció social i educativa en la infància i l’adolescència reflexionem sobre aquells aspectes que per a nosaltres són claus.

1) Donar importància a l'altre. Tu no ets el protagonista. Pot semblar una obvietat però en el dia a dia treure les mirades de les pròpies preocupacions no es fa sense una intenció i una ferma voluntat. Acompanyar serà per tant, començar per veure a l'altre.

2) Donar importància al que li passa a l'altre. Des de la preocupació per haver perdut un peluix, un jersei o l'últim cargol que vàrem trobar, fins a haver-ho deixat amb la xicota, no saber què estudiar o tenir dubtes respecte l'educació dels fills. Allò que a l'altre li preocupa és el que ha de centrar el nostre compromís. Relativitzant quan sigui necessari però sense menysprear o jutjar pel simple fet que ens quedi allunyat del nostre món o realitat personal.

3) Saber quin és el teu rol. No podem pretendre acompanyar com un amic quan som els pares; o com a pares quan som els professionals d'un centre, etc. Saber-nos ubicar en la justa relació de rols és clau per acompanyar des de cada realitat, sent referents d'aquella àrea o espai i deixant que altres persones ho siguin en unes altres.

4) Aprofitar el moment. Rentar-se les dents, anar de camí al gimnàs, o fer cua per comprar un gelat poden ser tant bons moments per connectar amb l'altre com qualsevol espai formal destinat a tal efecte. Algunes persones s'obren més en aquests espais informals i cal saber aprofitar-los per mostrar-nos oberts i receptius a la demanda d'atenció de l'altre.

5) Preguntar, no respondre. Acompanyar passa per voler conèixer i comprendre, abans de res, el món de l'altre. Per això cal preguntar més que donar respostes, interessar-nos pel seu punt de vista més que donar opinions o fer monòlegs poc interessants per qui escolta.

6) Escolta activa i empatia. Dues habilitats socials bàsiques i imprescindibles en el món de l'acompanyament a l'altre. Però parlem d'escoltar de veritat, de connectar amb el que l'altre ens està dient, de ser capaços de mostrar-nos receptius i disponibles mentalment. I empatitzar amb les emocions, amb el que l'altre sent sense caure en el parany de voler entendre el que li passa a nivell de situació (que afortunadament per poder-lo ajudar ens ha de quedar bastant llunyà).

7) Sentit de l'humor. Un dels reptes més importants i a la vegada més difícils. Filtrar allò que ens angoixa i ens preocupa a través d'una exageració, una paràbola o un acudit. Requereix de la mesura justa, una sensibilitat exterioritzada i una voluntat ferma per transformar allò més pessimista en una espurna de llum i color.

8) En positiu. Vinculat a l'anterior, es fa inqüestionable que un bon acompanyament ha de basar-se en una mirada positiva, no només de la situació, sinó també de l'altre. Destacar allò favorable i construir sobre fortaleses canvia les relacions.

9) Referent moral. Ser algú important per a l'altre es guanya amb temps i sobretot amb coherència. I també amb la consideració de que l'altre també és important per a tu.

10) Coaching. Des de la Facultat Pere Tarrés apostem per aquesta metodologia que posa a l'altre en el centre de l'acció, apoderant al màxim les seves capacitats i permetent que la intervenció es faci no des del davant estirant, ni des del darrere empenyent, sinó al costat... acompanyant realment.