EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

La crisi dels refugiats evidencia amb tota la cruesa i dramatisme el fracàs d’Europa. De les institucions europees, de la societat europea i del somni europeu.

Els europeus, no sense certa prepotència, ens hem vanagloriat del nostre model social que suposadament es basava en l’eficiència productiva, però també en l’equitat social, la solidaritat i la defensa dels drets humans, dins i fora de les nostres fronteres. Però a l’hora dels fets, cada nova crisi mostrava que la realitat era ben diferent.

La Unió Europea, un cop més, ha estat incapaç d’actuar com una unió, de coordinar-se amb un mínim d’eficàcia, i fins i tot, de portar a la pràctica els acords presos. Però malgrat ésser important, aquest no és el principal problema. La qüestió de fons és que els vells fantasmes de la xenofòbia i el racisme estan reapareixent amb una creixent capacitat d’incidència social i política.

Europa naufraga pels mateixos motius que van portar a la seva constitució. Després de les dues guerres civils de la primera meitat del segle XX, les elits europees van ser conscients de la necessitat d’esmorteir els conflictes nacionalistes i socials, amb alguna forma de supranacionalitat i amb estats socials, encara que tot plegat quedà sota la prioritat de la construcció d’un mercat comú. En els darrers anys, les polítiques d’austeritat i la remercantilització dels drets socials, han generat un ampli desassossec social sobre el que el populisme de dretes ha construït el seu relat identitari. El racisme reapareix en una altra època de fractures socials, de temors i d’exacerbació dels nacionalismes.

Europa xoca, a més, contra les conseqüències del seu passat imperialista i de la seva contradictòria política internacional i contra la seva manca de voluntat política real de gestionar democràticament la diversitat cultural.

Davant l’amenaça global i multicultural, la resposta d’Europa està essent tancar-se dins dels seus murs. Una resposta equivocada perquè ja no hi ha fortaleses inexpugnables i els únics beneficiats acaben essent els emprenedors del negoci del tràfic de persones. L’altra cara dels negocis de la venda d’armes o de la compra de petroli. I també una resposta preocupant: el tancament es legitima pel temor, per la negació de l’altre.

Més enllà de la urgència del moment, la manera de lluitar perquè no torni a passar un desastre com l’actual crisi dels refugiats és apostar per una nova Europa, veritablement preocupada pel benestar dels seus ciutadans i per tant, de la de la resta de la humanitat.