EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

El passat 10 de desembre a la conferència intergovernamental de la ONU celebrada a Marràqueix (Marroc) s’ha signat el Pacte Mundial per a la Migració Segura, Ordenada i Regular. És, sens dubte, un fet important: per primer cop s’aborden els processos migratoris de manera global i integral i des de la perspectiva dels drets humans. Certament és un acord de mínims, no vinculant i que deixa als estats l’establiment de les seves pròpies polítiques d’immigració, però no podia ser d’una altra manera si es volia que països amb situacions i interessos diferents, quan no oposats, arribessin a alguna entesa en un tema especialment conflictiu. Tanmateix, i significativament, alguns països s’han negat a signar-lo, com Estats Units que l’acusa de promoure la immigració i soscavar la sobirania nacional, Israel, Austràlia o Xile. A Europa ha produït una gran divisió: Àustria, que ocupa la presidència de torn de la UE, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia i Bulgària s’han mostrat contraris; la Itàlia de Salvini no ha assistit argumentant que abans l’havia de debatre a nivell nacional; a Bèlgica s’ha trencat el govern per l’oposició dels nacionalistes flamencs i a Alemanya, Angela Merkel ha tingut dificultats polítiques per donar-li suport. El discurs antimmigratori cada cop és més influent a Europa.

L’ascens dels populismes nacionalistes d’extrema dreta no és un fenomen solament europeu - tan sols cal recordar el cas recent de Brasil-, però això no li ha de treure importància, ni preocupació, al creixent suport que la societat europea està donant a partits xenòfobs que no tan sols posen en perill la convivència, sinó la mateixa democràcia. Des del Front Nacional francès fins al Partit de la Independència del Regne Unit Partit; des de la Lega italiana fins al Vlaams Belang flamenc; des del Partit Popular Danès als Demòcrates de Suècia, passant pels Verdaders Finlandesos; des de l’Alternativa per a Alemanya fins als Partits per a la Llibertat d’Àustria i els Països Baixos; des de “!Tot per Letònia” als Patriotes Units búlgars; des del Moviment per a una Hongria Millor al Partit Nacional Eslovac (la llista, dissortadament, és lluny de ser completa). Tots ells tenen en comú un nacionalisme radical, excloent i essencialista, que s’oposa a tot el que perceben com una amenaça a la integritat de l’Estat-nació, siguin els immigrants, sigui la mateixa Unió Europea.

Alguns han parlat d’un retorn al període d’entreguerres amb l’eclosió del nazifeixisme. Deixant de banda que, malgrat el tòpic, la història mai es repeteix (la realitat sempre és tan complexa que esdevé irrepetible), avui no hi ha una revolució contra la qual llançar tota la violència de l’estat. La inexistència d’una amenaça comunista – construïda, com qualsevol fet social - diferencia fonamentalment la nostra època de la dels anys trenta.    Això no impedeix, que l’extrema dreta dels nostres dies trobi uns altres perills capaços d’actuar com factors de mobilització social i política. A més, existeixen punts en comú, tant en les raons de l’ascens (l’impacte de la crisi econòmica, l’exacerbació nacionalista), com en els ingredients ideològics: la xenofòbia (ara contra els immigrants), el supremacisme, el populisme nacionalista, l’antipluralisme i l’antimulticulturalisme, l’aversió a la igualtat i a la diferència. 

L’extrema dreta és una realitat diversa, que pren formes diferents segons els contextos històrics i nacionals. L’actual s’alimenta, i d’aquí la seva gran força, dels efectes de la globalització neoliberal i de les polítiques d’austeritat que han erosionat la capacitat cohesionadora de l’Estat del Benestar i han precaritzat no tan sols les societats, sinó també les identitats; de la crisi de legitimació de la democràcia liberal minada per les corrupcions i/o limitada per les necessitats dels mercats internacionals i del temor als canvis (en la família, en les relacions de gènere, en els drets civils...). El seu és fonamentalment un vot dels que temen perdre alguna cosa i s’aferren a la nació imaginada com a darrer aixopluc. El seu és un discurs que etnifica el conflicte social, magnifica la (inexistent) homogeneïtat cultural, polititza l’alteritat i es refugia en la tradició, per a refermar o recuperar la prioritat i la grandesa nacionals. Els immigrants, en aquest sentit, esdevenen el perill i el problema principal. Però hi ha més culpables: la Unió Europea, la identitat de gènere, la llibertat d’orientació sexual, el pluralisme...

Cap de les estratègies que s’han seguit per frenar o integrar aquests partits està impedint el seu creixement: ni a l’aïllament a la francesa o a l’alemanya, ni l’arribada a acords i, fins i tot, a l’entrada al govern com a Dinamarca. I en ambdós casos, a més, han influït en les polítiques d’immigració: des de l’oposició dretanitzant els partits convencionals i construint un relat antimigratori que contamina tot l’escenari polític; al poder, amb iniciatives com la danesa de recloure en un illot als immigrants als quals se’ls ha denegat l’asil.

Fins fa poc dies, l’Estat espanyol semblava una excepció en aquesta tendència general: fora d’algun cas local, com Plataforma per Catalunya, l’extrema dreta no havia entrat a les institucions. Les recents eleccions autonòmiques andaluses evidencien que els ciutadans espanyols no estaven immunitzats. Però com deia abans, l’extrema dreta pren diverses formes, amb distintes jerarquies d’enemics. En el cas espanyol, el populisme nacionalista de Vox va contra els immigrants, però també contra l’independentisme que ha posat en perill la nació, única i indivisible (cal recordar que les eleccions a Andalusia són les primeres a l’Estat després de l’octubre català).  En un sondeig recent de 40 dB per a El País gairebé la meitat dels votants de Vox ho van fer pel seu discurs sobre la immigració, però un terç per defensar la unitat d’Espanya i prop d’un 25 % per frenar els independentistes. El mateix programa del partit és eloqüent: de les cent mesures que proposen per a la España Viva les deu primeres són sobre la unitat d’Espanya, incloent la “suspensión de la autonomía catalana hasta la derrota sin paliativos del golpismo y la depuración de responsabilidades civiles y penales”.

Alguns han volgut minimitzar el perill del nacionalisme d’extrema dreta, argumentant que continuen essent una minoria i que ara, a diferència dels anys trenta, accepta la democràcia. Però no ens enganyem. Per un costat, fins ara no ha parat de créixer i les raons del seu ascens no han fet més que agreujar-se. Per l’altre, el seu atac va a l’essència de les democràcies: el pluralisme. Cent anys després de la Gran Guerra, els nacionalismes excloents continuen inflamant les veles.