EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

L’ètica és un component estructural de la identitat dels educadors/es socials per tres raons que s’entrellacen entre elles:

·Perquè l’acció socioeducativa respon sempre a una lectura de la realitat que s’interpreta des de criteris de valor.

·En segon lloc, perquè es tracta d’una professió que des del seu origen ha manifestat unes posicions polítiques ben definides i treballar pel benestar de les persones i les comunitats.

·En tercer lloc, perquè treballar amb persones vulnerables ha fet que es la cura, el respecte i la comprensió, elements d’una gran càrrega valorativa, estiguin en el centre de la relació educativa.

·Finalment, perquè la presa de decisions davant de situacions moralment problemàtiques fa que inevitablement apareguin conflictes de valor en el dia a dia que poden generar malestar i estrès.

Si mirem el recorregut històric que ha fet l’educació social, veiem que sempre ha hagut consciència que ètica, tècnica i política van de la mà i d’aquí la importància que se li va donar a la construcció del codi deontològic, document on s’indiquen les aspiracions morals de la professió. Ara bé, tenir un codi deontològic on s’indiquen les aspiracions identitàries no implica necessàriament que l’ètica hagi arribat a l’activitat quotidiana dels professionals, ni per les aspiracions ni en la capacitat operativa de gestionar de forma justa els conflictes de valor.

Fer girar tot allò que té a veure amb l’ètica de la professió en l’aplicació del codi deontològic és un camí de curt recorregut. Perquè no es tracta només de veure quin espai ocupa l’ètica normativa en l’educació social i de crear consells per a l’aplicació del codi deontològic, sinó d’impulsar l’educació social des d’una perspectiva ètica, on aquesta adopta una posició central, molt més àmplia.

Des d’aquesta mirada, l’ètica impregna totes les dimensions de l’activitat professional: la forma de llegir la realitat des d’un determinat sistema de valors que supera la mirada tecnocràtica, la predisposició a fer dissenys des del rigor científic o la voluntat de treballar cooperativament per al benestar de les persones ateses des del respecte i la confiança amb els altres professionals.

Amb unes altres paraules: proposem un punt de partida en que la centralitat de l’ètica en l’educació social estigui present en la seva dimensió científica (els fonaments teòrics i epistemològics), en la tècnica (les estratègies, procediments i metodologies de treball) i en la valorativa (el posicionament polític, els valors i les actituds davant dels reptes ètics que se li van presentant), de forma que els grans ideals de l’educació social es traslladin realment al dia a dia de la pràctica quotidiana.

Aquest posicionament fa que l’ètica adquireix una dimensió polièdrica que apunta a quatre tipus de capacitacions complementàries:

Capacitació ètica, capacitació científica, capacitació tècnica i capacitació personal-emocional.

•La capacitació ètica fa referència al desenvolupament del sentit moral, el compromís polític, la responsabilitat i el deure professional.

•La capacitació científica fa referència a la formació àmplia i rigorosa, la predisposició a l’estudi i a la recerca per tal d’assegurar que les decisions morals que es prenen estan sòlidament fonamentades.

• La capacitació tècnica fa referència al domini dels recursos metodològics, a la precisió instrumental i a la capacitat de traduir els plantejaments teòrics en accions avaluables.

• La capacitació personal-emocional, que és transversal a les anteriors, implica potenciar les competències relacionals, la intel·ligència emocional, la sensibilitat, i l’autoconeixement sobre les pròpies característiques personals.

Si s’adopta aquesta perspectiva, es pot veure que encara queda molta feina per fer.

L’educació social com a professió ha de construir dispositius públics i col·legiats per fer que aquesta mirada àmplia i polièdrica impregni tota la professió, des dels seus fonaments ètics i científics fins a les estratègies de gestió quotidiana dels conflictes de valor. El desenvolupament de l’ètica en totes les seves dimensions requereix donar impuls a dispositius que contemplin tres grans elements: en primer lloc, un espai sistematitzat de deliberació y creació de coneixement (per exemple, espais de reflexió ètica); en segon lloc, un mètode deliberatiu (es a dir, un sistema protocolaritzat de discussió de dilemes); en tercer lloc, uns materials tècnics de caràcter especialitzat que aportin arguments als temes morals que s’estiguin discutint i que ajudin a prendre decisions (per exemple, indicacions tècniques sobre bones pràctiques).

Aquesta estructura ha d’aplicar-se en cadascun dels quatre nivells d’anàlisi en que es desenvolupa l’activitat professional de manera simultània: la identitat que dóna la professió, l’especialització que dóna un àmbit concret de treball, el coneixement que es genera en el si d’un equip de treball, i finalment la consciència individual que cada professional desenvolupa.

Per al primer nivell, això es pot traduir en la construcció de comitès d’ètica en els diferents col·legis professionals. Pel que fa al segon, la creació d’espais de debat especialitzats per concretar el codi deontològic en les particularitats de cada àmbit; pel que fa al tercer, promovent espais de discussió ètica en els equips, de manera que aprenguin de la seva pròpia experiència i puguin utilitzar-la en el seu dia a dia, però també que puguin traslladar-la als espais de debat del segon nivell d’anàlisi (l’especialitat de l’àmbit).>

En síntesi: l’ètica en l’educació social té encara molt recorregut per fer. Ha d’impregnar les persones, els serveis, els equips i les organitzacions per tal que la tasca que es desenvolupa sigui coherent amb allò que està definit de forma ideal en el codi deontològic.