EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Fa poc he tornat a veure la pel·lícula La Vida és Bella, de Roberto Benigni, una faula sobre la vida en un camp de concentració d’un pare i el seu fill de 6 anys. Aquest pare aconsegueix fer viure les greus penúries d’un camp de concentració al seu fill com si fos un joc i això l’ajuda en la seva vida posterior perquè no impacta de forma tant negativa. Això m’ha fet pensar i m’ha fet adonar de la gran importància que tenim els adults  a l’hora d’interpretar la realitat als nostres infants.

El poeta Rilke va dir: “la verdadera pàtria de la persona és la infantesa”, i jo encara hi afegiria: “i les adults tenim la responsabilitat de donar-los les eines emocionals i els recursos perquè els infants la pugin viure el màxim de tranquil·la i feliç”.

Tots els psicòlegs coincidim en dir que els sis primers anys de vida són bàsics pel desenvolupament de la persona, per tant, la inversió en aquest moment vital és bàsic perquè repercutirà beneficiosament al llarg de tota la vida de la persona.

L’escriptora Anaïs Nin deia: “no veiem les coses com són, les veiem com som”. Amb això ens estava dient que els adults anem modelant la nostra mirada en funció de les experiències, dels pensaments, de les vivències que hem tingut...

Però què passa amb els infants, que s’acaben d’estrenar en la vida, i encara no tenen possibilitat de tenir experiències en relació a l’entorn? Quan són petits, principalment el pare, la mare, però també els adults referents que té l’infant al seu voltant, mestres, educadors, monitors... són els qui interpreten la realitat on viu l’infant i ho fan bàsicament a tres nivells.

Un primer nivell el trobaríem en aquesta interpretació del món. De fet l’infant els primers anys de vida té una feina molt important i és construir-se una mirada sobre la vida, sobre el món, i situar-se a ell mateix en aquest entorn. Com ho fa? Doncs d’una banda explorant, experimentant, però una part molt important li ve donada a partir del retorn que li fa l’adult més proper d’aquesta realitat que està vivint. Una interpretació realista del món, realista i alhora confiada, serena, optimista, ajuda a l’infant a anar veient també en món des d’aquesta perspectiva. Mentre que una visió del món desconfiada, trista, angoixada, també repercuteix en la visió que l’infant tindrà d’aquest món. No hem d’oblidar que moltes de les pors i dels prejudicis dels infants els hi hem traspassat nosaltres, els adults, en aquestes primeres edats.

Un segon nivell és els adults ajuden als infants a interpretar les seves vivències i emocions. Recordo una situació viscuda d’un nen que estava jugant dalt d’una trona i va caure. Instintivament va mirar a la seva mare i amb cara d’espant, quasi es posa a plorar. Però la mare li va fer un retorn molt positiu i molt tranquil dient-li: “Ui, no t’has fet mal, oi? Només ha estat un ensurt. Has caigut però no t’has fet mal”. El nen va continuar jugant i al cap d’una estona vam veure que estava en un racó de l’habitació jugant i dient-se a ell mateix: “No m’ha passat res, ha estat un ensurt, no m’he fet pas mal”. Què aconseguim amb això? Que l’infant vagi posant eines a la seva motxilla vital de reconèixer les seves pròpies emocions i interpretar-les d’una manera serena, autònoma, tranquil·la, sense esverar-se. No hi ha millor regal que puguem fer a un infant que donar-li aquestes eines i aquests recursos perquè pugui ser autònom en un futur, perquè pugui cuidar-se a ell mateix d’una manera adequada. 

I en darrer lloc, ajudem als infants a veure’s a ells mateixos. Què vull dir amb això? Doncs que l’infant va incorporant la seva visió d’ell mateix en funció del retorn que li fem els adults. Tal i com nosaltres els veiem, ells es veuen. S’identifiquen amb els adjectius, les paraules, les expressions, que els fem els adults. És molt diferent dir a un infant: “Oh, mira que ets llest, que ets espavilat, que ets divertit!” que dir-li: “Ai noi, que ets pesat, és que tot el dia et bellugues, que belluguet, no en traurem res d’aquest noi!”. Recordem que el llenguatge no és neutre i tot el que estem dient a l’infant ell ho incorpora d’una manera automàtica i veiem que l’autoconcepte té molt a veure amb l’autoestima futura. Que diferent serà una autoestima en el primer cas, que una autoestima en el segon cas.

Un altre aspecte que us voldria comentar és que tot això que acabem de dir, cada infant ho integra de forma diferent en funció de l’edat que té i del nivell de coneixement. Per tant ens hem d’adaptar a aquest nivell de coneixement. No és el mateix un nen de tres anys, que un nen de deu, que un nen de dotze. Cada moment vital, cada moment infantil té el seu propi pensament, la seva pròpia forma de veure les coses, i per tant ens hi hem d’adaptar. Per exemple, hem de tenir present que fins als set anys no s’incorpora la lògica al pensament del nen i de la nena i no és una lògica abstracte, com la que tenim els adults, és una lògica molt concreta, molt centrada en el seu entorn més proper.

Recordo d’un cas en que una mare em deia que la seva filla havia tornat a casa dient: “Ai, estic cansada de fer patinatge, no m’agrada!” i la seva mare li va dir: “No et preocupis, la propera vegada que hi anem els direm que t’esborrin” i ella va dir: “No em podran esborrar, m’han apuntat amb bolígraf”. És clar, això és un pensament molt concret, aquesta nena encara no havia adquirit la idea d’esborrar, pensant que podien esborrar, traient-la de la llista, sinó un esborrar concret, amb la goma. Doncs aquest pensament tant concret l’hem de tenir present quan nosaltres parlem amb els infants i ens adaptem, els adaptem les nostres explicacions a ells. Perquè sinó pot ser que els parlem amb un nivell en el que ells no ens poden entendre.
Doncs resumint, el que us voldria explicar és que acompanyar als infants en la interpretació serena, positiva i realista, però alhora esperançada del món en el que viuen, és anar-los donant eines que incorporaran en la seva motxilla vital per fer front a totes aquetes vivències que aniran tenint en el futur i els anem ajudant, per tant, a ser cada vegada més autònoms.