EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Aquest any que no s’ha pogut instal·lar el pessebre a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, podem aprofitar per fer una aturada i mirar què ens ha aportat aquesta forma de representar el pessebre que hem vist en els darrers anys.

La primera cosa que podem observar és que el pessebre, com qualsevol altra manifestació cultural, està en constant evolució. No hi ha hagut mai una única forma de fer el pessebre, ni tampoc una única intencionalitat al voltant d’aquesta tradició. Els primers pessebres es van fer en monestirs i convents i estaven lligats als actes de devoció del Nadal. Més endavant, les cases riques en van adoptar el costum i en molts casos eren una forma d’ostentació, ja que encomanaven les figures als millors escultors. Quan el pessebre va passar a les cases populars era una manera de representar-se al voltant del Misteri. Actualment, els Naixements que es fan a les associacions són una mostra de delicada artesania.

També hem de considerar que posar els pessebres a l’espai públic és una tradició força recent en comparació a la llarga història del pessebrisme. En un primer moment era una manera de fer present el Nadal enmig d’una societat on l’església catòlica tenia un paper molt important. Actualment el pessebre a la plaça pública no pot tenir el mateix sentit que aleshores, i ha d’incorporar elements que facin dialogar la ciutadania al voltant de la tradició.

Els pessebres que s’han instal·lat aquests darrers anys a la Plaça de Sant Jaume són propostes per representar el relat del Naixement de Jesús amb criteris artístics i no només artesans com serien els pessebres que estem acostumats a fer a casa o a les exposicions. Probablement el fet que ha estat més representat al llarg de la història de les arts és el naixement de Jesús, i en cada una de les obres artístiques podem descobrir-hi una intencionalitat que va més enllà de la mera representació del Naixement.

L’exposició “10 anys, 10 pessebres”, que es pot veure als baixos de l’Ajuntament de Barcelona, permet fer un repàs de com s’han interpretat els principals personatges del pessebre, a partir d’alguns elements dels pessebres exposats cada Nadal. Una mirada atenta a l’exposició ens permetrà veure que els pessebres de la Plaça de Sant Jaume estan ben entroncats amb la tradició pessebrista.

Hi hem vist pessebres que interpel·len el públic, que permeten un diàleg entre l’obra i l’espectador. La barrera entre espectador i obra ha quedat diluïda en molts dels anys, un fet que als pessebres que fem a casa sempre ha estat així. Els pessebres de Sant Jaume, a més, han propiciat un diàleg amb la vida, ja que han parlat de la ciutat, de la seva gent, de les seves preocupacions i dels seus records.

Les propostes que l’Institut de Cultura de Barcelona ha presentat aquests darrers anys no són gens convencionals, però també és cert que amb aquesta nova manera de mirar el pessebre el pessebrisme ha evolucionat. Aquests pessebres ens han dit que hi ha moltes maneres possibles d’imaginar-se el relat del Nadal, i que totes elles són pessebres de ple dret. Darrerament hem observat com en el pessebrisme casolà o en el clàssic de les associacions comença a haver-hi propostes que s’aparten del pessebre considerat ortodox. Això és bo. La cultura popular i tradicional també ha d’evolucionar.

Les avantguardes artístiques mai han estat ben rebudes ja que d’alguna manera trenquen amb la cultura hegemònica, només cal fer una mirada a la història de l’art per comprendre això. No hi ha cap obligació que una obra d’art agradi a tothom. Si un any s’hi instal·lés un pessebre convencional amb figures d’Olot, tampoc agradaria a tothom. L’espai comú, per ser un espai compartit, té la possibilitat de fomentar el diàleg i la reflexió entre la diversitat de persones que s’hi mouen. El debat, el diàleg, la confrontació de punts de vista ens ajuden a avançar com a societat. Els pessebres de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona han tingut aquest paper durant els darrers deu anys.