EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Què passa si de sobte tanquem carpetes, informes, les actes, sala del professorat, aules, ordinadors i calendaris? Per què no apaguem també els telèfons intel·ligents, que roben tant de temps en les nostres relacions i en la nostra professió, i ens parem a observar? És aquí, davant els nostres ulls; no obstant això, ni tan sols som capaços de notar la seva presència. Vivim en l'era de la velocitat. Deixem que les nostres agendes i rellotges ens governin. Sempre estem ocupats, i si no tenim ocupacions, intentem trobar-les.

"Viatgem constantment pel carril ràpid, ple d'emocions, adrenalina, estímuls, i això fa que mai tenim temps i tranquil·litat per reflexionar i preguntar-nos què és realment important". (Carl Honore)

Ara us demano que us atureu un moment. Mireu-la, si us plau. La universitat ha envellit. Les seves arrugues i esquerdes són cada vegada més visibles. Però tampoc ens hauries d'extranyar. Com esperem que la Universitat s'adapti als canvis del segle XXI si cadascú de nosaltres encara ens costa entendre què passa al nostre voltant? Retallades, atur, corrupció política, precarietat laboral, desnonaments, i així successivament. Ningú aquí està fora de perill, ni tan sols la universitat!  Fins i tot el pla Bolonya, segons la majoria de rectors de les universitats europees, ha acabat sent un fracàs. "Bolonya ha estat un disparat, un model d'Universitat no s'improvitza", va dir Antonio Gil Olcina, que va ser rector del Campus d'Alacant. Davant d'aquest panorama gris, les preguntes que ens hem de fer són evidents: Quin tipus d'Universitat volem? Ens interessa una Universitat que s'aferra a la tipologia dels centres estancats, on és difícil emprendre processos de canvi? O, per contra, apostem per una Universitat que lluita per implementar les condicions adequades per crear centres dinàmics, donant resposta així a les demandes canviants d'una societat en constant canvi?

Apostem per una universitat que lluiti per implementar les condicions adeqüades per crear centres dinàmics?

No és una tasca senzilla en absolut. Els centres universitaris requereixen un exercici constant d'autorevisió. És evident que el tancament mostrat per la Universitat s'ha convertit en el major obstacle per a l'aprenentatge. És per això que és important apostar per organitzacions universitàries saludables, organitzacions que promouen activament l'autoestima de cada estudiant, fomenten bones relacions entre professors i estudiants, i fomenten forts vincles amb el seu entorn i comunitat.

El repte dels professors, per tant, és cada vegada més difícil. Això vol dir que, a l'hora de planificar les classes, s'han de tenir en compte un conjunt d'estratègies per facilitar la cooperació dels estudiants i la seva inclusió, per tal de contribuir des d'aquesta perspectiva al seu aprenentatge. Educar significa molt més que ensenyar. Educar és humanitzar, promoure el desenvolupament del potencial de les persones. Tal com explica Txema Córdoba, professora de la FPCEE Blanquerna, «educar és una acció que s'exerceix en un context d'ajuda a desenvolupar-se, però alhora contribuir al creixement de la societat. L'acció de l'ensenyament, d'altra banda, només va dirigida al creixement d'una persona, on no està implicada tenir en compte els altres. És per això que si aquest creixement no implica també el creixement de la societat que no estem parlant d'educar".

En aquest sentit, la convivència és un dels factors clau en el panorama educatiu actual. Segons Vaello Orts, autor del llibre How to Teach Those Who Don't Want, "l'aprenentatge i la convivència són dues facetes d'un tronc comú: la formació integral de l'estudiant, que inclou el desenvolupament d'habilitats cognitives, generalment identificades amb el rendiment acadèmic, però també d'habilitats cognitives, tan sovint explicades en teoria com delegades a un paper secundari en la pràctica". Per tant, la necessitat d'utilitzar metodologies d'aprenentatge cooperatiu a les aules universitàries ja no només està motivada pel desenvolupament de plans de matrícula d'acord amb les exigències professionals de l'entorn actual, sinó també per la implementació d'una metodologia que aposta per la convivència i la ciutadania.Uns models educatius que, a partir del desenvolupament de l'esperit crític, la tolerància i la solidaritat dels estudiants, s'encarreguen d'educar persones íntegres que han de viure i cooperar amb altres persones. En paraules de Txema Córdoba, "actualment es pot aprovar sense aprendre. Volem que els estudiants surtin de la universitat molt preparats per al món professional. Però l'objectiu no ha de ser aquest sinó molt diferent: que surtin preparats per a la vida, per viure-la, per construir-la i per transformar-la".

En conclusió, ha arribat el moment de mobilitzar-se i despertar a la Universitat d'aquesta gran letargia. És el moment de crear una Universitat oberta amb identitat pròpia; apostar per la formació permanent de tots els seus membres; posicionar-se per als problemes del seu entorn i buscar solucions; que s'atreveixi a experimentar i innovar, i per tant a considerar l'error com una eina molt útil d'aprenentatge; fomentar la participació, la cooperació i la inclusió; apostar per la investigació; utilitzant una àmplia varietat de mètodes, procediments i sistemes; preocupar-se per una avaluació constant.

En definitiva, una Universitat que posi en marxa una estratègia que, tant utilitzant habilitats com habilitats, desenvolupi la consciència crítica i reflexiva de tots els organismes que constitueixen la institució educativa. Perquè en aquest punt, i davant d'una societat entregada al ràpid avanç de les noves tecnologies, ja no hi ha temps per a l'especulació. És hora d'escollir, perquè els organismes educatius assumeixin la responsabilitat i prenguin una decisió. Ja no servir de res amagar-se darrere de la barrera. I la pregunta que hem de replantejar davant d'aquesta gran crisi identiment identiment identiment identiment identiment identiment identiment identiment és evident: Volem formar part del problema o volem formar part de la solució?