EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Si els professionals de l’educació social no ens organitzem, hi haurà algú altre que aprofiti que no ho haguem fet. Si no som capaços de bastir un discurs pel que fa als diferents temes socials que impacten en les persones a les quals atenem, altres aprofitaran també aquest buit per construir un relat que no ens tindrà en compte.

I organitzar-se significa que en alguns moment has de dedicar temps al bé comú de la professió, tot deixant de banda els interessos personals. O potser, dels teus interessos personals en poden sorgir de col·lectius perquè la lluita tingui més sentit.

No és gens fàcil trobar persones que estiguin disposades a fer aquest pas. Òbviament cadascú sap quines possibilitats té per cedir un temps de la seva vida per a allò comú i no tothom s’ho pot permetre. Però això també vol dir que no sempre la gent que s’organitzi sabrà defensar exactament allò que creiem necessari i, per tant, també ens perdrem la riquesa de l’opinió dels que no podran participar-hi.

Hi ha una sensació generalitzada que actualment, per diferents circumstàncies, l’activitat participativa sobre qualsevol tema social s’ha reduït. I això és un greu problema per a la nostra professió perquè hi ha col·lectius professionals que només pel fet de tenir una dimensió superior o per l’obligatorietat de col·legiar-se disposen d’una infraestructura que els permetrà tenir una presència garantida en qualsevol fòrum, comissió o espai de participació.

Per tant, quantes més persones del sector s’organitzin en la construcció de la professió més idees hi haurà i més fortes podrem ser. Les possibilitats de participar poden ser molt diverses i no sempre han de mantenir-se d’una forma permanent en el temps, però el cabdal és que hi hagi massa crítica per fer més sòlida l’educació social.

Podríem dir que d’alguna manera, la responsabilitat de la professió recau en totes les educadores i educadors socials, malgrat que no sempre amb les mateixes possibilitats ni de dedicació ni d’impacte, segons el lloc des d’on participem.

Sempre estarem en construcció i això vol dir que no podem aturar la màquina de creació i revisió de les nostres pràctiques professionals. Trenta anys després d’haver assolit una formació universitària sòlida, ara cal començar a pensar en fites de consolidació, amb una organització que ens permeti ser tinguts en compte en tots els àmbits en tot allò que succeeix a la nostra societat.

I no només hem de tenir veu estrictament sobre l’educació social. La societat on viuen les persones a les quals acompanyem en els seus processos personals és molt complexa i com a professionals hem de tenir una opinió que vagi més enllà d’allò que expliquen els llibres d’intervenció socioeducativa.

Hem de fer el salt i tenir una opinió formada en economia, en salut pública, en urbanisme, en accessibilitat, en escola, en sostenibilitat, en política municipal, en espai públic, en transport públic, i en molts altres temes sobre els quals podem fer aportacions valuoses que de ben segur millorarien la qualitat de vida de les persones.

Ja no som una professió jove i estem en disposició d’aportar molt més a la societat d’allò que s’espera de nosaltres. I som nosaltres i només nosaltres qui ens hem de preocupar de posar en pràctica aquesta ocupació d’espais, discursos o temes sobre els quals haurem de construir el nostre propi relat abans de que uns altres el construeixin per nosaltres.