EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Aquesta nit tenia necessitat de pensar i he sortit a donar un tomb. El camí, sense rumb previ, m’ha dut als afores del poble. Viure en un poble, a més de moltes altres avantatges, permet contemplar el cel, clar i seré, ple d’estels que il·luminen el camí. Un cel, màgic i ple de vida, ple d’estels, petits i grans, joves o vells, però estels únics i irrepetibles al cap i a la fi. I ha estat en aquest punt que he deixat de pensar en el que em tenia atabalat, i m’he centrat en mirar-los, imaginant els paradisos únics que formen cadascun d’ells. Cercant si sabria trobar l’asteroide B-612, tot esperant que vingués un marrec rosset i em fes endevinar si era un barret, o una serp que s’ha menjat un elefant, el que hi havia en el dibuix que em mostrava. Més tard, amb la mirada clavada al cel, he anat recorrent estel a estel cercant l’asteroide del rei, del bevedor, del fanaler, del geògraf, i imaginava com l’habitant de cadascun d’aquests asteroides vivia la seva vida, a la seva manera, desentenent-se del com ho feia el de l’asteroide del costat. Tot pensant que no conèixer-los els feia una mica més tristos i pobres en el seu esdevenir. I potser ha estat el marrec de cabells rossos rinxolats que em parlava amagat des d’un arbre, o des del seu asteroide, o des d’aquella caixa foradada que hi havia al costat del camí, on hi devia haver aquell xai que mai he sabut dibuixar, que m’ha fet venir al cap una frase del seu llibre “el més essencial és invisible als ulls”.

I són aquestes petites troballes les que ens fan sentir vius i ens fan estimar, més encara, la nostra tasca com a educadors. Avui, mentre escric l’article que teniu a les mans, aquest marrec rosset de cabells rinxolats, que no entén els adults i la seva forma de ser, m’ha fet veure que allò que és important va més enllà del que podem veure a primer cop d’ull. Des de sempre hem parlat en educació i treball social de la importància del treball en xarxa. Tots omplim memòries, discursos i accions de la importància d’aquesta metodologia de treball, com a garant de l’èxit en el nostre treball, però no se si ho apliquem plenament. El treball comunitari, el ser part i sentir-se’n part, és l’essència de l’educació social. Qui se’n recorda del fanaler que no es preocupa per ell mateix? qui ajuda al bevedor que beu perquè té vergonya de beure? Qui dóna l’empenta al geògraf que vol donar a conèixer el seu saber? Ningú els pensa per separat, sinó dins la constel·lació del Petit Príncep. I torno a mirar els estels, a mirar cap amunt i és llavors quan aquests estels es difuminen, deixen de presentar-se com asteroides separats i els veig com el que són: petites constel·lacions que interactuen entre elles fent del cel un espai, ara si, màgic i sensacional, ple de vida i dinamisme. Apareix davant meu Andròmeda, Cassiopeia, Orió i la sempre reconeguda Óssa Major.

Ja no veig estels sols, individuals, únics, sinó que la formació de constel·lacions em permeten orientar-me en la foscor dels camins rurals. Però és davant la majestuosa Via Làctica quan els estels deixen de tenir significat per ells mateixos i prenen forma en tant en quant són conjunt. És llavors, de la mà del marrec rosset estimat,  que el meu cap d’educador i treballador social entén la feina que estem fent. Quants cops en els nostres llocs de treball ens fixem tant sols en la nostra llum? Quants cops no hem estat orgullosos del nostre asteroide? Però realment, tant sols som això, un asteroide que forma part d’un llibre, d’una història que algú ha de viure. Són els estels els que formen les constel·lacions i les galàxies, i tant sols dins una galàxia té sentit la feina que fem.

Quan treballem amb persones, la nostra feina no és salvar la vida de ningú, sinó la d’acompanyar la persona a avançar, a créixer en el seu procés vital, i per fer-ho, és evident que necessitem dels altres serveis i comunitat. Necessitem de les nostres constel·lacions, d’aquelles que brillen amb llum pròpia i que tenen vitalitat i recursos, però també de les que, sense tanta llum, formen part de la nostra galàxia. No es tracta de brillar amb llum pròpia i que ens assenyalin com un Estel Polar, sinó d’entendre que la persona que acompanyem forma part d’un tot i és amb el tot amb qui hem de treballar. El treball en xarxa és, i ha de ser, una guia clau en el projecte de vida dels educadors. Mirem al nostre voltant, al treball que fem, i fixem-nos quants estels configuren la nostra galàxia, quants d’ells els visitem de forma regular i quan de forma puntual. Ens adonarem que tenim encara molts més asteroides, entitats, recursos, serveis, persones, associacions,... per visitar i conèixer, i que cada asteroide ens aporta més saviesa en el nostre fer, però especialment, millora l’acompanyament de la persona, que és el centre i el nucli de l’acció educativa. No deixem de mirar el cel de l’organització social, cerquem noves complicitats, alhora que consolidem els lligams establerts. El procés d’èxit en el treball educatiu passa per fer de la nostra relació amb la comunitat una Via Làctica plena d’estels, persones, entitats i administracions que ens permetin configurar un teixit social fort i eficient.

Torno a casa content d’haver descobert, de nou, la saviesa del que ens és conegut però de vegades oblidem. Del tornar a descobrir que l’essencial és invisible als ulls. Miro l’arbre que hi ha al costat de casa i veig, darrera seu, la cara del marrec rosset que em somriu i cluca l’ull. Aquest marrec, que un dia d’abril de fa 75 anys va néixer de la mà d’un aviador francès, no és un altre que la saviesa de l’obvietat: el treball entre totes i tots ens fa més forts i més capaços.