EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Fa uns quants anys que tinc la sort de treballar en l’àmbit de la justícia, i més en concret en un Centre Penitenciari. Una feina que requereix coneixement i intencionalitat educativa, però, també, il·lusió i desig, és a dir, una feina que combina raó i emoció, que necessita coneixement tècnic alhora que capacitat empàtica. L’educador ha d’estimar la feina que fa i, poder-ho fer, és un regal que ens donem a nosaltres mateixos, però, especialment, a les persones a les quals acompanyem. L’educació, i especialment l’educació en contextos complexos, és més que una feina, és un compromís amb els altres i per la millora de la comunitat.

Com a educador social tinc la sort d’acompanyar aquells que, per decisió pròpia o per influència d’altres, van decidir prendre una drecera o deixar que els instints més bàsics s’apoderessin del seu jo, saltant-se la norma socialment establerta, i produint dolor o pèrdues, de forma directa o indirecta, a altres persones. Més d’una dècada veient com “vells coneguts” tornen a entrar al que, per molts, és com casa seva; al costat de persones que, amb ulls espantats i una por mal amagada, entren per primer cop al que sembla un forat fosc i insuperable. Però, potser sense saber-ho, a tots ells se’ls obre la porta del que, a través del treball educatiu i el vincle, ha de ser un espai d’oportunitat i canvi.

Una dècada plena d’emocions mal fingides, on encara se’m remou l’estómac davant històries de pèrdues, de víctimes i de patiments, però que també se m’ennueguen els ulls davant històries de superació i canvis fets realitats. I és que ser educador no suposa ser aliè a les mateixes emocions, ni deixar de veure l’altre com el que és: una amalgama de circumstàncies i decisions que han anat guiant cap a un camí o altre. Ser educador és estar, acompanyar i ajudar a ordenar aquestes decisions per redreçar el camí. I aquest és un dels valors essencials del fet d’educar: entendre que aquell amb qui compartim espai és una persona que no necessita ser compadida pel mal sofert, ni ser tornada a jutjar pels fets de la seva vida. Acompanyar suposa entendre i comprendre la persona, les seves motivacions, desitjos, passions i sentiments, per poder, al llarg del camí recorregut conjuntament, mirar d’avançar per un camí que ens ajudi a reordenar aquest jo, tot possibilitant el compliment de la llei i, especialment, a les persones amb què convivim. Però també vol dir estar al seu costat al llarg del camí, siguin quines siguin les circumstàncies que ens anem trobant: avenços o retrocessos. I per fer-ho, no val només veure la persona com un ésser asèptic, objecte del nostre treball; ens hem de deixar emocionar, possibilitar que els nostres sentiments ens ajudin a veure l’altre, no com el client, usuari, arxiu o protocol, sinó com un tot, una persona que li cal espai per entendre, per aprendre, per equivocar-se i per avançar sol. Fent que al llarg del temps pugui ser, a la vegada, suport i ajuda d’altres que també ho necessitin.

I això tan sols és possible des del vincle. I el vincle és emoció, és sentiment. Vincular suposa veure la persona, entendre les motivacions que l’han dut a entrar en un Centre Penitenciari, i entendre el punt de sortida d’aquesta vida de transgressió. És establir una relació des de la sinceritat, identificant aquells punts en els que caldrà treballar i esforçar-se perquè no torni, de nou, a viure la privació de llibertat. Aquest vincle ha de ser un espai sincer, de definició de les regles de joc que ens ha de permetre avançar plegats. És un espai en el qual es deixa ben clar el nostre paper com a educadors, agents d’acompanyament al llarg del procés, i el seu, persona privada de llibertat, amb unes necessitats identificades i compartides, així com unes oportunitats i potencialitats, que permetran treballar pel canvi. Però no ens hem d’enganyar, no hem de perdre de vista que la nostra és una relació educativa, propera, pròxima, però de desigualtat en relació al rol que desenvoluparem en el procés. L’educador té les competències per entendre i suportar les situacions de retrocés, de recaiguda o d’inestabilitat. Tan sols l’acceptació d’aquesta desigualtat educativa ens permetrà definir el pla de treball, efectiu i compartit, des d’un prisma d’igualtat.

Però, potser més important que el mateix procés de treball educatiu, serà el tancament. Un comiat que no arriba amb una encaixada de mans el darrer dia de la privació de llibertat, com qui llicència algú o finalitza un tractament. L’adéu és progressiu i cal que sigui treballat des del primer dia. La finalització de l’acompanyament és un dol que ni educador ni persona privada de llibertat, molts cops, volen finalitzar. El vincle establert, la bona relació, la construcció d’un nou “jo” apodera un i altre a seguir caminant junts. Però aquest rol desigual ens ha de fer entendre que no podem ni hem de ser imprescindibles en la vida de ningú. La data de finalització de la condemna serà el termini objectiu de la relació d’acompanyament, però una relació que s’ha d’anar difuminant ja des de l’inici. El procés d’incorporació social no pot quedar tan sols en mans d’un agent educatiu, sinó que ha de ser treballat amb i des de la pròpia comunitat. Família, amics, entitats de lleure,... tenen un paper destacat en aquest procés, i han de compartir el nostre camí i treball conjunt. No té sentit que la incorporació social la faci un sol agent educatiu, ja que serà pobra i buida de sentit.

Fa una dècada que tinc la sort de poder acompanyar persones privades de llibertat cap a una nova manera d’entendre les relacions socials. Acompanyaments plens d’alegries, però també d’algunes tristeses i retrobaments en el camí. No obstant això, el que si està clar, és que l’educador és un agent important en aquest procés. La tasca educativa requereix emocions i passions per la feina que fem, sense que suposi perdre de vista que el protagonista és l’altre. El canvi ha de ser desitjat i volgut per la persona privada de llibertat. Però tenim a les nostres mans la força de la pedagogia, que ens ofereix l’oportunitat per incentivar el desig de canvi. Deixem-nos emocionar, sentim i posem seny en la nostra feina, però no perdem de vista que no som metges receptant medicines, sinó educadors apoderant vers el canvi. És una experiència que paga la pena!!!