EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Tal com ja hem indicat en altres textos, l’educació social ha de dotar-se de sistemes públics per a la gestió dels seus conflictes de valor. Tot i que la vivència de conflicte sempre és subjectiva, el seu tractament ha de poder ser públic i col·legiat per assegurar que la resposta que es dóna a una determinada problemàtica és la més justa i, a la vegada, per treure pressió al professional que pateix el conflicte. Dit amb unes altres paraules, una professió no es pot exercir únicament des del sentit moral privat de cadascuna de les persones que la exerceixen. Ha d’haver un posicionament col·lectiu que defineix quina és la posició d’aquell col·lectiu professional i, a la vegada, aportar estructures i criteris per abordar els potencials conflictes de valor concrets. En el cas de l’educació social, aquesta funció la compleixen els documents professionalitzadors.

La gestió pública i estructurada dels conflictes de valor requereix disposar de dispositius que responguin a tres necessitats complementàries: tenir espais específics de debat per crear continguts i respostes; disposar d’un mètode de deliberació estructurat per aplicar en aquests espais i, finalment, poder comptar amb materials tècnics que aportin continguts i informacions respecte de les temàtiques pròpies que són la font dels conflictes. Com es pot veure, es tracta d’organitzar una estructura complexa que va molt més enllà de l’aplicació del codi deontològic.

El comitè d’ètica de l’educació social pot ser un bon instrument per impulsar la creació d’aquest dispositiu públic i col·legiat.

Un comitè d’ètica ha de desenvolupar, com a mínim, tres grans funcions:

o     Funció orientadora.

En aquest cas, es tracta d’establir criteris de bona praxi i orientacions tècniques que permetin als professionals anticipar-se a potencials situacions de conflicte. Aquesta funció té sentit perquè ajuda a construir una base de coneixement ètic en la professió (i en els equips) en la mesura que no aborda conflictes reals, sinó situacions potencialment conflictives sobre les que és convenient tenir una posició definida per quan es produeixin els conflictes. Per aconseguir-ho, cal desenvolupar els tres elements que comentàvem més amunt: per una banda, promoure la creació d’espais de reflexió ètica en el si dels òrgans col·legiats de la professió, en els equips i recursos concrets, això és, disposar d’un espai específic on discutir; en segon lloc, posar en pràctica un mètode organitzat sobre com deliberar. Finalment, disposar de continguts específics en forma de guies orientatives que ajudin a prendre decisions, és a dir, definir la posició ètico-tècnica que s’adopta davant de la temàtica que apareix en un conflicte concret.

Funció orientadora: es tracta d’establir criteris de bona praxi i orientacions tècniques que permetin als professionals anticipar-se a potencials situacions de conflicte.

La funció orientadora és molt important perquè normalitza la presència de l’ètica en els equips i, a la vegada, a mesura que es van definint criteris per fer actuacions adequades, es va generant coneixement ètic propi i es van identificant els límits del que pot considerar-se una pràctica inadequada.

o     Funció consultora.

En aquest cas, es tracta de donar criteris als professionals que tenen un conflicte de valors i necessiten orientació per a la seva gestió (tant en la forma de deliberació com en la temàtica sobre la que es delibera). No es tracta de substituir els professionals en la seva presa de decisions sinó de fer d’òrgan consultiu que ajudi a construir coneixement i fomenti la seva autonomia. Aquesta funció es pot posar en marxa sempre que la professió ja disposi d’un cert cos de coneixement construït que ajuda els equips i a la vegada s’incrementa des de les aportacions dels equips.

Funció consultora: es tracta de donar criteris als professionals que tenen un conflicte de valors i necessiten orientació per a la seva gestió.

Des d’aquest punt de vista, és convenient poder comptar amb persones col·laboradores externes al comitè per aportar coneixements especialitzats  que donin punts de vista més amplis, tècnicament fonamentats (per exemple juristes, perquè cal conèixer amb detall les possibilitats i els límits de les lleis, i qualsevol altre professional, expert en funció de la temàtica que s’estigui abordant).

o     Funció sancionadora.

En aquest cas, l’educació social ha de poder valorar actuacions inadequades que no s’ajusten als criteris de qualitat o de bona praxi que s’han definit en la professió. Pot ser que s’identifiquin actuacions que, tot i ser legals, des d’un punt de vista ètic són injustes i per això generen malestar en els professionals. En el cas de les professions amb col·legiació obligatòria, la sanció pot comportar l’expulsió del col·legi i la impossibilitat d’exercir. Aquest no és el cas de l’educació social, però això no treu que igualment hi hagi una especial atenció per regular la honestedat de l’exercici professional en l’atenció a les persones.

Funció sancionadora: l’educació social ha de poder valorar actuacions inadequades que no s’ajusten als criteris de qualitat o de bona praxi que s’han definit en la professió.

Evidentment, és una funció ingrata de complir però necessària per assegurar l’autoregulació de la pròpia professió en aspectes que, tot i ser legals, poden estar en contradicció amb allò que la professió considera que és la seva finalitat o amb les formes de desenvolupar les seves accions.

Com en el cas anterior, aquesta funció només es pot desenvolupar bé si prèviament hi ha un cos de coneixement ben construir sobre què es considera una bona pràctica.

Un darrer apunt: el comitè d’ètica de l’educació social ha de partir de la formació i experiència pròpia dels professionals que configuren els equips, però a la vegada també ha d’aportar l’objectivitat i la distància necessària que donen tant les persones expertes externes com els materials de suport especialitzat en forma de guies orientatives. És a dir, ha de combinar adequadament la producció interna de la professió i a la vegada ha d’incorporar elements externs d’altres disciplines. De fet, i com ja hem apuntat en altres textos, si realment es busca donar un bon servei a les persones, el conjunt de les professions socioeducatives han de començar a pensar en codis deontològics i comitès d’ètica de caràcter interprofessional, en coherència amb la idea de treball interdisciplinari i en xarxa.