EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Mai la humanitat havia estat tan capaç de produir riquesa com ara. Els avenços científics, tecnològics i mèdics són constants. Podem comunicar-nos a l’instant amb l’altre costat del planeta i tenim robots que ens poden fer feines que no ens agraden (o de manera més barata que els molestos recursos humans, sempre entestats en demanar millores salarials). Però, alhora, les desigualtats creixen, les fractures socials s’estenen i s’intensifiquen, incomptables riscos planen sobre les nostres vides i l’única seguretat és que no hi ha res segur, excepte que unes elits acumulen quantitats ingents de riquesa a costa d’uns pobres que cada cop són més pobres (en les darreres dècades s’ha duplicat la distància entre uns i altres). En molts aspectes la nostra societat global i postindustrial està resultant una distopia (in)digne de les més apocalíptiques pel·lícules de ciència ficció (o potser és que eren documentals del futur?). El neoliberalisme dominant que converteix en mercaderies no només serveis bàsic per a la supervivència dels éssers humans (o que no és bàsica la salut, l’educació, l’habitatge...?), sinó a les mateixes persones i els seus drets, ens aboca a un malson on la incertesa globalitzada (sobre si demà continuaré tenint un treball, si cobraré una pensió que em permeti viure amb un mínim de dignitat, si tindré un sostre o em desnonaran, si em queixo i m’acusaran de delicte d’odi...) ens mostra que allò que ens havien dit les societats del benestar de què el futur (el nostre i el dels nostres fills) seria millor que el present és una mentida més, perdó, una postveritat més. En mig del tsunami d’uns mercats incontrolats i desregulats, les persones busquen àncores on agafar-se, on trobar alguna solidesa. Cerquen ports on refugiar-se, encara que siguin imaginaris (de fet, precisament per això els hi permeten accedir).

En mig del tsunami d’uns mercats incontrolats i desregulats, les persones busquen àncores on agafar-se, on trobar alguna solidesa.

Les cultures i les identitats sempre han resultat poderoses arrels per resistir les turmentes (o moltes vegades, per provocar-les). Angoixats, desorientats, espantats, en lloc de mirar cap el futur, ens aferrem a retropies que ens diuen que podem tornar als vells i bons temps (falsos, és clar, però això no ens ho diuen) en què Amèrica era el primer o els immigrants i refugiats no posaven en perill (sic) el nostre ordre, la nostra seguretat, la nostra supremacia. De Trump al Brexit, de Le Pen a Macron (que vol reinstaurar el servei militar obligatori per construir identitat francesa), dels camps de concentració turcs a les tanques de Ceuta i Melilla, un fantasma recorre el món, el de la xenofòbia. Ens fan creure que la nació, que l’ètnia, ens donaran aixopluc. I fracturem les nostres societats, excloem i neguem els altres, els que ens resulten diferents. Sense saber o sense voler adonar-nos que en el proper huracà podrem ser nosaltres els pròxims nàufrags. Sense voler veure que el problema, el real problema de fons, el tenim en el nostre model de societat.

Però els grups dominants sempre han sabut des de l’inici dels temps que una immillorable manera de preservar els seus privilegis era crear enemics, interns i externs. La diversitat cultural, els immigrants, amenacen, diuen, el nostre model de vida. Quan totes les societats, totes les identitats, totes les comunitats són hibrides, s’han construït interactuant sobre mil barreges. Els murs, les divisions ens fan més febles, més manejables. Cert que tenim una esperança: sabem per la història que tot allò que es creia sòlid, sempre s’ha acabat esvaint en l’aire. Però que tardi més o menys i afecti a més o menys persones depèn, en bona part, de nosaltres. I no n’hi ha prou en tan sols indignar-se.