EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Empowerment en anglès, Apoderament en català, una paraula gairebé màgica que es fa servir en el món dels negocis, en les organitzacions, en l’educació, en política quan es recorda que el poder el té la ciutadania, ... i també en el nostre àmbit, en l’acció social. Sona bé, encaixa en una gran diversitat de contextos i situacions, la utilitzem els professionals coneixent de ple el seu significat i segurament amb la voluntat i desig real que s’aconsegueixi. Apoderar vol dir donar poder o retornar-lo, ajudar que l’altre en tingui, que l’exerceixi, que cregui realment que el té, que pugui confrontar assertivament fent valdre els seus drets, preguntant, demanant informació, qüestionant i, fins i tot, posant en dubte o desconfiant.

L’apoderament és un procés que ha de permetre augmentar la força i la confiança en les pròpies capacitats de l’individu, el grup i la comunitat i donar-li impuls per promoure els canvis que l’han de beneficiar. El protagonisme i la implicació dels propis agents interessats n’és la clau. En les relacions asimètriques entre els professionals i els usuaris/clients en l’àmbit de l’acció social, quan es treballa amb persones necessitades, vulnerables, en risc d’exclusió (això del risc hores d’ara ja és un eufemisme perquè ja hi són dins, de l’exclusió) treballar en clau d’apoderament és tot un repte personal, professional i ètic i alhora una obligació imperiosa i inajornable. I no és gens fàcil, perquè, segurament, encara ens trobem fent equilibris entre el discurs d’allò graciable i allò que és de dret, tot un neguit i desassossec pels professionals.

L’agreujament de la crisi i de les mancances quantitatives i qualitatives de les persones i les famílies, la manca de recursos idonis i suficients, l’eixamplament dels col·lectius que necessiten del suport dels serveis socials, els nous marcs i formes de treballar per la promoció i l’autonomia, les pressions institucionals per l’assoliment d’objectius, i d’altres factors diversos, ens demanen constantment una actualització en la relació professional amb els usuaris/clients.

Un exemple és quan ens trobem davant de persones que han perdut el poder de conduir la seva vida per circumstàncies derivades de la pèrdua de feina, de l’habitatge, de la fragilitat en la salut, dels trencaments familiars, de la manca de recursos per cobrir les necessitats bàsiques i fer front als pagaments de manera autònoma,...persones que conserven els record i les sensacions d’allò que havia estat l’apoderament. Algunes d’elles viuen amb recança, tensió i una certa incomoditat el fet d’haver d’adreçar-se als Serveis Socials o a entitats on poden trobar ajuda per redreçar algunes d’aquestes pèrdues. Encara hi ha força desconeixement del principi d’universalitat d’aquest tipus de serveis i de l’accés lliure i obert que hi té tota la població. En aquest context hi ha persones que es mostren esquives i expeditives en la relació amb els professionals. Haver d’exposar i parlar de la seva situació les incomoda, la seva vulnerabilitat és en la mateixa ràbia i disgust que els ha fet perdre la confiança, que les fa necessitades d’atenció i d’ajudes concretes. La manera com es comuniquen pot ser poc receptiva, volen que els preguntin només el que és estrictament indispensable, perceben com a fiscalització qualsevol desviació cap a temes colaterals encara que vulguin ser una mostra d’interès per part del professional. No volen conversa o paraules efímeres, busquen respostes preferentment afirmatives o si més no que siguin ràpides i clares. Quan se’ls requereixen documents necessiten saber-ne el motiu, sembla lògic, i estan poc atentes a allò que són procediments del servei o exigències de la institució.

La queixa no ho és en si mateixa, és un mitjà d’expressió del disgust, l’angoixa, la desconfiança, la desesperança i el desconeixement, en definitiva de la pèrdua d’apoderament. Una de les competències ineludibles dels/les treballadors/es socials és ajudar a construir ponts relacionals amb les persones que atenem i també amb altres professionals i entorns institucionals. La relació és en si mateixa un objectiu, el vincle un punt de partida per avançar conjuntament, la tensió entre dues persones desconegudes en una relació asimètrica és obvia a l’inici i creure que no hi és una ingenuïtat. I per tant, des de la tensió de la tasca, de la cura de l’altre, de la quantitat de feina, de la dispersió, de l’escassetat de recursos, dels terminis inacabables, de les incongruències i els dilemes ètics hem de mantenir-nos empàtics, oberts, lliures de prejudicis i generadors de relacions positives i llenguatges apoderadors. L’apoderament és el procés que permet a les persones adquirir confiança, recursos i força per enfrontar-se a les condicions del seu entorn i modificar la seva posició social. L’entrevista amb el professional ha de ser un espai de capacitació, de generositat, on es cedeix el protagonisme a la persona que busca ajuda, tant en el procés de descobriment com en el de l’acció.

La relació professional que apodera l’altre és la que li dona veu, la que sap escoltar el seu llenguatge i el seu criteri, la que accepta que raoni i es manifesti, que pugui ser crític i exigent, amb si mateix i amb els altres. És la competència que escolta el dubte i no mira de convèncer a tota costa. El treball vers l’apoderament inclou equilibris estressants entre els objectius, els resultats, les incerteses, els abandonaments. El professional pot fins i tot sentir-se decebut per un incompliment, una decisió que li sembli equivocada, potser haurà de posar límits, però sense perdre la capacitat de reconèixer, en l’expressió lliure de l’altre, una part del seu poder.