EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Acompanyar als no acompanyats, acompanyar als que acompanyen, ser acompanyat, acompanyar-nos,..., el fet d’acompanyar pot ser analitzat des de diferents angles. Estem immersos en un parlar continu al voltant de qui acompanya i com als MENA, però s’ha parlat menys de qui i com s’acompanya als que acompanyen, els educadors socials. Tot plegat sembla un joc de paraules, per que si us fixeu bé, depèn només d’una N: l’acompanyaNt i l’acompanyat.

Avui volem reflexionar al voltant del que suposa una relació d’acompanyament des de l’altra banda, des del costat l’educador/a social, figura de referència que acompanya en els processos de creixement i desenvolupament d’autonomia de les persones.

Qui i com s’acompanya als educadors? Als professionals que dia a dia conviuen i comparteixen una part de la seva vida amb les vides dels joves mancats de referents educatius estables?

L’establiment d’una relació educativa basada en la metodologia de l’acompanyament requereix de l’educador/a un ajustament constant a les necessitats dels joves nouvinguts i d’una implicació personal, des d’una connexió humana i profunda amb la persona, on no té cabuda la distància professional o la no implicació. Aquest professional parteix de les seves competències i de la seva experiència professional per afavorir  la construcció d’itineraris personals i socials; però no ho fa sol, seria impossible.  L’acompanyament és un procés que es desenvolupa en equip i és aquest fet el que dona sentit i suport a tot el procés.

M’atreveixo a dir que l’educador/a social es caracteritza per ser una professional compromesa, activa, implicada i motivada, amb una mirada crítica davant les situacions d’injustícia i desigualtat i amb un elevat nivell de resistència a les pressions de l’entorn, però no és una superheroïna. La forta intensitat amb la que s’està vivint el fenomen MENA està impactant de forma significativa en el col·lectiu d’educadors/es que dia a dia els acompanya, pel que considero també necessari establir mecanismes d’acompanyament als professionals d’atenció directa.

Em remeto a estratègies que sabem necessàries per garantir una bona salut professional com per exemple els espais de supervisió, entesos com a espais de treball grupal on poder revisar els casos i reconèixer els errors i encerts dels professionals, on poder compartir criteris comuns d’actuació i on poder expressar les emocions que es mouen i es generen fruit de la relació amb els adolescents, però també amb els companys i companyes.

La formació és una altra estratègia clau per garantir una adequació i adaptació dels professionals a les necessitats emergents. Els educadors/es socials han de mostrar una actitud d’obertura, d’autocrítica i d’autoobservació, i de compromís amb una formació permanent que contribueixi al seu creixement personal i professional en capacitats, habilitats i estratègies a l’hora d’acompanyar, que també ha d’estar recolzada pels seus caps. Per satisfer aquesta actualització professional és necessari que tant l’Administració com les Entitats contemplin en les seves programacions espais formatius que parteixin de la praxi diària i que formin part de la pràctica professional.

I també és parlar d’acompanyament als professionals si pensem en les condicions de treball i la gestió dels equips (acollida, estabilitat dels professionals, ràtios correctes,  ofertes de feina dignes, projectes educatius viables, ocupació segons l’oferta, participació planificada...) perquè tenir com a marc d’actuació les recomanacions recollides a la Guia de bones pràctiques per a centres del Sistema de protecció a la infància i l’adolescència (2012) pel que fa a la gestió de l’equip com a procés estratègic, és la via per garantir una atenció de qualitat als nens, nenes i adolescents acollits en el Sistema, però també és la via per cuidar, respectar i reconèixer la tasca educativa diària dels professionals d’atenció directa.

Tant la supervisió, com la formació permanent, les condicions de treball i la gestió dels equips, i una mirada crítica del Sistema són estratègies d’acompanyament que tant l’Administració com les Entitats que treballen en aquest sector han de potenciar i recolzar a fi de dotar als educadors/es socials d’eines, recursos, condicions i perspectiva que els permeti desenvolupar la seva feina amb la qualitat amb què volen i desitgen exercir la professió.

Així doncs, invertim i cuidem també als professionals, com a recurs escàs i material sensible que, com els MENA, també necessiten ser acompanyats.